JORNADA CENTRAL DE LES CELEBRACIONS DEL
CENTENARI DE L'ESCOLA PIA DE SARRIÀ

Programa a desenvolupar a partir de dos quarts d'una :

- Solemne Missa d'acció de gràcies presidida per l'Arquebisbe de Barcelona i els religiosos escolapis.

- Inauguració de l'exposició retrospectiva d'aquests cents anys.

- Visita a les actuals dependències del Col·legi.

- Dinar de germanor.

- Cafè concert per a fer platxèria i allargassar l'aplec.

- Campionat esportiu mitjos-interns.

EL DIA 26 DE NOVEMBRE, TOTHOM A SARRIÀ!

El dissabte 26 de novembre serà la jornada central de les celebracions del Centenari de l'Escola Pia de Sarrià.

Pren l'agenda, reserva't el dia. Val la pena. Alguns deguéreu viure les celebracions del cinquantenari, d'altres les dels setanta-cinc anys. Tots hem de viure les del centenari, perquè aquesta festa és la nostra festa. Tant que l'estàvem esperant!

Cal que sigui el gran aplec de tothom qui estima l'Escola Pia de Sarrià.

Corre la veu, truca l'antic company o companya, fes-ho saber. El dia 26 de novembre, tothom a Sarrià. Els actes d'aquest dia central s'han previst en espais d'amplia cabuda, on tothom hi pugui venir. Ho diem perquè quan es va fer el pregó del centenari no se'n va poder fer una àmplia convocatòria (cosa que ha estranyat a algú) per la raó que es va fer a la Sala d'Actes, de capacitat limitada. No és pas el cas d'ara, en què si alguna cosa es pretén és que no hi falti ningú.

El programa detallat us el farà arribar la Comissió del Centenari, en la que hi és representada la nostra Associació. Si sabeu d'algun antic company/a o antic/ga alumne/a que habitualment no rep les comunicacions d'aquesta Associació, digueu-li que es posi en contacte amb nosaltres (telèfon: 212.63.48) o amb l'expressada Comissió (telèfon: 212.09.08). A tots ens sabria greu que en la convocatòria a la gran festa del dia 26 hi haguessin omissions.

Orientativament us podem avançar que a partir de dos quarts d'una hi haurà una solemne Missa d'acció de gràcies presidida per l'Arquebisbe de Barcelona i els religiosos escolapis; la inauguració de l'exposició retrospectiva d'aquests cents anys (que ha estat encomanada a aquesta Associació d'Antics Alumnes) i visita a les actuals dependències; dinar de germanor; cafè concert per a fer platxèria i allargassar l'aplec... La Comissió va treballant-hi, perfilant llistes de persones a convidar, concretant detalls i sorpreses, preveient tot allò que pugui fer que els antics alumnes puguin viure com a seva aquesta jornada.

El dia 26 de novembre l'Escola Pia de Sarrià serà una festa. És la vigília del patrocini de Sant Josep de Calassanç. D'alumnes, eren aquestes unes dates especials, esperades amb espectativa i il·lusió. Aquest any torna a tocar.

Pren l'agenda, reserva't el dia. Aquell dissabte, tothom a Sarrià.

I els Antics Alumnes els primers.

Miquel Puig
President de la comissió organitzadora de les festes del Centenari

VIDA ASSOCIATIVA

Aquesta vegada la secció vida associativa del nostre butlletí EStamos no l'ha escrit el Secretari, sinó que aquesta vegada, l'ha escrit, i sense que serveixi de precedent, el Tresorer de la Junta directiva, i la raó és ben senzilla: us vull explicar com funciona económicament l'Associació d'Antics Alumnes, i perquè sempre us estem demanant diners, diners i més diners...

El pressupost per fer anar endavant la nostra Associació és força limitat, només rebem l'aportació d'uns quants associats, aproximadament la d'un 10% de tots vosaltres: els antics alumnes de l'Escola Pia de Sarrià. Això vol dir que si en aquest moment som 4.233 antics alumnes, hi ha 367 Associats reals.

L'Associació d'Antics Alumnes fou creada per continuar trametent el contacte amb l'Escola Pia de Sarrià, que us va veure créixer, us va educar, us va ensenyar i sobretot us va estimar, ja que hi vàreu passar moltes hores allí dins. Nosaltres pretenem que als antics companys d'escola es retrobin de tant en tant, doncs fa molta il·lusió veure les vostres cares quan us retrobeu novament després d'anys sense haver-vos vist.

Pràcticament el nostre pressupost marxa en fer el present butlletí, la Junta Directiva i jo sabem que és molt humil, que és molt senzill, però el que busquem és el fons, el contingut, i no pas la forma, encara que la forma ha anat millorant molt, sobretot després d'encarregar la feina d'edició de l'EStamos a un estimat antic alumne.

Per això, sent aquest l'any del Centenari, l'Associació necessita trobar diners d'allà on sigui. Els necessita per realitzar l'encàrrec de l'Escola d'organitzar l'exposició retrospectiva. Encàrrec que ens ha cobert d'orgull, doncs l'Escola creu en nosaltres i en la nostra capacitat de meravellar als futurs visitats, doncs l'exposició romandrà oberta al llarg de 6 mesos.

Per altra banda, necessitem que us associeu. Ja sou antics alumnes. Ara només falta que us associeu a l'associació d'antics alumnes. Seguireu rebent l'EStamos, com ja el rebíeu fins ara, però amb circulars personalitzades estareu més al dia que la resta de companys: com a l'11 de maig, festa inaugural del Centenari. A tothom se li va notificar mitjançant l'EStamos, però als associats se'ls hi va a tornar a remarcar mitjançant una circular del nostre president.

La festa de l'11 de maig tingué una primera part d'accés restringit dins del Saló d'Actes, i un altre pública, per a tothom, al pati central, on hi va haver un refrigeri, un cremat i una cantada d'havanneres, a part de l'espectacle pirotècnic. La Comissió per a l'organització de les festes del Centenari va convidar a tots aquells antics alumnes (associats o no) que van enviar fotografies, cartes, vivències, etc.

Ara a part de si sou associats o no (voldria que tots fóssiu associats) us demanem una petita aportació que podeu ingressar en el nostre compte corrent de la Caixa de Catalunya, oficina de la Rambla de Catalunya 39, per tal d'ajudar-nos a adquirir el material necessari pel muntatge de l'exposició i per tractar les malmeses fotografies que encara queden, per tal de que els antics alumnes de l'any 2.094, que celebraran el segon Centenari rebin en perfectes condicions les fotografies del que va passar durant els cent primers anys de la Història de l'Escola Pia de Sarrià.

Per tant, associeu-vos els que encara no estigueu associats. En sou molts. Només cal que ompliu la butlleta bancària (a l'última plana del butlleU) i ens l'envieu a l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Pia de Sarrià, carrer Immaculada 25, 08017 Barcelona. O sinó ajudeu-nos amb un petit donatiu per l'organització de l'exposició retrospectiva. A tots vosaltres gràcies per llegir aquestes necessitades ratlles que desitgen esperança per tirar endavant. Moltes gràcies a tothom.

NOTÍCIES

Ens hem fet ressò de les següents notícies, i de les quals us en volem fer partícips:

• L'enllaç matrimonial entre Martín Gonzalez Meyer, promoció de 1980 amb Neus Costa Farran, antiga alumna de les Escoles Pies de Lluria, el passat 24 de juny de 1994, moltes felicitats!

• La mort del sempre estimat i benaurat Sch.P.Salvador Salitjes Formiga el dia 10 d'agost de 1994. Tots el tindrem present en la nostra memòria, descansi en Pau, després de tants anys al servei de l'Escola Pia, al servei de Déu, al servei de Sant Josep de Calassanç, i al servei de tots nosaltres. Amén!

• La mort de la muller d'un gran amic i col·laborador nostre, l'Antonio Moragas, fou enterrada el passat 18 de juliol, tota la Junta Directiva en ple vol fer-li arribar el seu condol.

• La mort, fa dos anys, del nostre vell amic i company Emilio Nubiola i Llusà, de la promoció de 1932, de les caves Canals i Nubiola. La malaurada notícia ens fou notificada per la seva vídua.

CENTENARI DE L'ESCOLA PIA DE SARRIÀ. ACTIVITATS

Calendari d'activitats programades:

Dissabte, 26 de novembre de 1994, vigília de la festivitat de Sant Josep de Calassanç. Jornada Central de les Festes del Centenari.

Dijous, 23 de febrer de 1995. Dijous gras. Celebració festiva dels alumnes.

Dissabte, 22 d'abril de 1995. Acció de gràcies. Tindrà lloc al Monestir de Montserrat.

Dissabte, 6 de maig de 1995. Acte de cloenda.

Exposició retrospectiva:

L'Associació d'Antics Alumnes està col·laborant amb l'Escola en l'organització d'aquesta exposició. El nostre ajut és en forma de recolzament humà (un grup de sis antics alumnes), i també en forma material (hem deixat fotografies que teníem emmagatzemades en el nostre local social, i on vosaltres podeu sortir-hi).

Però el cas és que trobem que encara no en tenim prou per tal de poder efectuar una tria de les millors i que les fotografies exposades siguin les més representatives de la història viscuda dintre d'aquest edifici centenari. És per això que us demanem tot allò que guardeu del vostre pas per les aules de l'Escola i que pugui ajudar-nos a repassar i mostrar l'historial d'aquests cent anys:

- fotografies.
- material escolar de l'època.
- quaderns vostres.
- cartes que el col·legi us adrecés per qualsevol motiu.
- butlletins de qualificacions.
- treballs que conserveu.
- etc.

El membre de la Junta Directiva encarregat d'ajudar l'Escola en aquesta tasca és el nostre company Alberto Vilardell de Virto, aficionat a la fotografia, i que tindrà cura d'atendre qualsevol dubte a l'hora que ens deixeu quelcom que ens faci explicar millor una història on tu hi vas prendre-hi part.

El seu telèfon de contacte és el 418.19.36.

Tots aquells objectes que ens deixeu us seran retornats al final de l'exposició. Per això us preguem que els identifiqueu d'una forma ben clara i també ens digueu a quin any crèieu que pertany la fotografia o l'objecte. Així que per aquest aspecte no patiu, doncs conservareu de nou tots aquells records personals, encara que amb la satisfacció d'haver-los compartit amb els companys que hauran visitat l'exposició.

Campionats esportius:

Estem intentant rememorar l'exitació i enrenou que es produïa quan es disputava un partit de futbol entre mitjos i interns. Es veu que la rivalitat era digna d'un Barça-Reial Madrid. Els que vàreu participar llavors, o els que vulgueu participar ara ho podreu fer trucant al Xavier Font (telèfon 454.27.58) o al Ricard Sabater (telèfon 473.24.75 o 245.51.26), membres de la Junta Directiva encarregats de dur a terme aquesta activitat. Us hi podeu adreçar per fer qualsevol mena de consulta i, com no!, per apuntar-vos.

Pujada a Montserrat:

Es preveu fer una caminada fins al monestir de Montserrat la nit del dia 21 d'abril al 22 d'abril on si hi celebrarà una festa d'acció de gràcies a la "moreneta". Per apuntar-vos o rebre més informació l'encarregat d'aquesta activitat es el Xavier Font, i el seu telèfon és el 454.27.58.

Cicle de conferències i taules rodones:

Seran oportunament comunicats els conferenciants i la temàtica de cada taula rodona. L'encarregat de dur a terme aquesta activitat seran en Miquel Pidevall (telèfon 226.79.46), el Josep Romagosa (telèfon 418.09.41 o 977.34.12.02). Si algú vol participar en alguna taula rodona, o ampliar l'informació rebuda en el butlletí Estamos no dubti en trucar-nos.

Exposicions d'artistes antics alumnes:

Coneixem d'entre la totalitat d'antics alumnes de l'escola artistes coneguts i altres que passen més desapercebuts, a tots ells els hi volem donar una oportunitat de que la resta de companys de l'escola puguin conèixer la seva sensibilitat artistica. Tenim la intenció d'exposar quadres, escultures i qualsevulla cosa relacionada amb l'art. Els encarregats de dur a terme aquesta activitat són Josep Romagosa Lluch (418.09.41 o 977.34.12.02) i Joan-Maria Raduà Hostench (213.73.58).

Concurs de Jocs Florals amb l'avinentesa del Centenari:

Volem que els escriptors i poetes que tenen gravat a dins seu la silueta del Col·legi i l'usen per trobar, en certs moments, la inspiració que no troben en cap altre lloc, la facin servir per participar en el Concurs Centenari de l'Escola Pia de Sarrià. L'encarregat d'informar-vos als que vulgueu participar és Miquel Pidevall i Borrell (226.79.46).

LOS MONJES DE SILOS Y SU CANTO GREGORIANO:
PRIMERO EN LAS LISTAS DE VENTAS DE MÚSICA

La tradición que atribuye a SAN GREGORIO MAGNO (+604) la creación del canto gregoriano, remonta, al parecer, a su propio biógrafo, JUAN EL DIACONO (+882). San Gregorio Magno fue, precisamente un gran reformador de la Liturgia e incluso del canto. La labor real de este PAPA consistió en reorganizar el cuito de las Iglesias de Roma, estableciendo escolas o corcs para el canto.

Los documentos escritos que nos transmiten el canto que hoy conocemos con el nombre de GREGORIANO son muy posteriores a su origen vivo y no se remontan por lo general, mas alia del siglo IX.

El CANTO GREGORIANO ha llegado hasta nosotros en multitud de manuscritos desparramados hoy por toda la geografia europea. Junto con estos testigos documentales, hay que contar la propia TRADICIÓN DE LA IGLESIA que ha conservado ininterrumpidamente para su culto estas viejas y venerables melodías.

Es por ello que el Coro de los MONJES del MONASTERIO BENEDICTINO DE SANTO DOMINGO DE SILOS (Burgos) dirigidos por ISMAEL FERNÁNDEZ DE LA CUESTA han decidido editar "Las mejores obras del Canto Gregoriano" (en 2 volúmenes) que llevan cantando desde hace 20 años, y no en vano, han obtenido el ¡primer puesto en la venta de música ac tual! y está anunciado en televisión.

Quizá sea casualidad, pero coincide con la visita que los Monarcas españoles SS.MM.DON JUAN CARLOS Y DOÑA SOFÍA, han realizado estos dias al Monasterio de Silos -retransmitido en directo por televisión española- donde han reunido a Embajadores y miembros de las Reales Academias de la Lengua Castellana de todo el mundo (el escritor español CAMILO JOSÉ CELA, por ejemplo) para hablar -rodeados de paz, tranquilidad y silencio del lugar- de la UNIFICACIÓN de esta lengua común entre todos los países de habla hispana, como SIGNO DE SOLlDARIDAD.

Y uno de los conferenciantes recordó la obra capital el "Arte de la lengua castellana", primera gramática que se escribió de una lengua vulgar, publicada en el año 1492 por Elio Antonio de NEBRIJA -figura cumbre del HUMANISMO español en el reinado de los REYES CATÓLlCOS- cuando COLÓN navegaba hacia América, y que respondía a tres propósitos fundamentales:

1º Establecer unas NORMAS que fijasen definitivamente la estructura del castellano.

2º Facilitar el estudio del LATÍN.

3º Proporcionar el MEDIO adecuado para que los pueblos que España iba a conquistar pudiesen APRENDER el español, ya que "siempre la lengua fue compañera del imperio".

No parece sino que NEBRIJA adivinase el resultado de la empresa de Colón. Ya desde principios del siglo XIX la Academia Española -con el objeto de unificar la ortografía- estableció unas REGLAS que se generalizaron en todos los países de habla española, y estos cambios han sido aceptados de un modo general (v.gr.monosílabos que se escribian con acento (á, fé) se escriben ahora sin él (a, fe)).

He aqui que me he ido enzarzando entre el Canto Gregoriano de los Monjes de Silos y la importancia de la Gramatica Histórica Española. Y recalco lo inusual de que este Canto esté en el primer lugar de las actuales listas de venta de música.

Miquel Pidevall Borrell
vocal de la Junta
promoción 1991

SNOWBOARD, FÀCIL I RADICAL!

Ara que ja hem acabat aquest estiu, per tant per a mi, i suposo que per a tots vosaltres us resultarà refrescant aquest article, tan apropiat per la calor que hem hagut de suportar durant tot l'estiu, i tan apropiat pel fred que comença a fer, i el que no ha arribat, encara; però que de ben segur ho farà.

El meu propòsit és trencar una sèrie de mites (en sentit negatiu) i de pors que veig que els usuaris de les pistes d'esquí pateixen quan vèuen venir un "snowboarder", amb l'especial mode de vestir i d'anar baixant, tot fent giragonses i ziga-zagues, per tota l'amplada de la pista.

Per començar us parlaré dels tipus de "surfs de neu" que hi ha, aquests són de tres menes diferents:

• Free-style: Com el seu nom indica, "estil lliure", és el snowboard més radical i també el més divertit, ja que ens permet:

- fer acrobàcies.
- anar per fora pista (neu verge).
- baixar a través dels boscos plens d'arbres, tot fent ziga-zagues entre pedres, arbres i qualsevol cosa que es posi per davant.
- fer qualsevol mena de salt, pirueta a l'aire, salts mortals, etc.
- desenvolupar-te dintre d'un "half pipe" (piscina de neu).
- etc.

El seu disseny està pensant de tal mode que tan a l'enlairar-nos, com alhora de tornar-hi a prendre contacte a la neu, el surf no pateixi en la seva estructura interior o no es deformi gaire. Ja que ambdues puntes (davant i darrera) estan molt corbades, motiu que facilita totes les maniobres.

Un altre comoditat que agraeixen tots els esquiadors que comparteixen l'esquí i el surf és, que aquest tipus de surf porta una fixació que usa bota tova, que són en realitat dues botes (una es fica dins de l'altre) i que s'assem­blen a uns "descansos". El motiu de fer servir bota tova és permetre que el turmell es mogui lliurement alhora de fer totes les acrobàcies que hom vulgui fer.

• Asimètric: Aquest surf és la fórmula-1 dels snowboards, és el que corre més de tots el tipus, és el més nerviós i l'avantatge que té és la facilitat i rapidesa en girar i en maniobrar. Encara que prefereix la neu dura, en pols o trepitjada, que la neu verge i que anar per fora pista.

Si la "tabla" de free-style competeix en campionats de half-pipe, el surf asimètric és el que s'usa per fer competicions de slàlom, tant dobles, com gegants. Tant arriba a ser la seva velocitat punta, que en ocasions de baixades en "xus" haureu de veure la cara d'experts esquiadors (altrament dits pels surfers: "palilleros'), quan els avanço.

El tipus de bota que necessita un surf d'aquestes caracterlstiques és dura, com la dels esquiadors, doncs el turmell no es necessari que es mogui gens ni mica. Es fan servir botes diferents a la dels esquiadors perquè es busca una flexibilitat cap endavant més elevada que la que permeten les botes dures d'esquí.

• Polivalent: Com el seu nom indica serveix per a tot. Això si, depenent del tipus de bota que emprem, si fem servir bota tova, el surf no posarà cap mena d'objecció a anar per neu verge, ni a fer bots, piruetes i salts, encara que això si, d'una forma molt més limitada. Si la bota que fem servir és dura, llavors anirem molt més per les pistes i dedicant-nos a fer "eses" per tota l'amplada, com si haguéssim "pujat" a una onada a Hawai, encara que, tot i aixi, permet anar per la neu verge i fer trams per fora pista amb completa seguretat i comoditat.

El meu consell és que comenceu amb una "tabla" polivalent i bota dura, dependrà del vostre gust i de per on us agrada més baixar que llavors us passareu a un surf de tipus free-style, o a un asimètric. Ja que el mercat de segona mà de polivalents és potser el més ben assortit, tant en marques, com en quantitat.

Si em permeto donar consells, o explicar-vos experiències es perquè porto 3 temporades practicant el snowboarding, i m'ha agrada't tant, que mai més m'he tornat a posar uns esquis (que per cert me'ls hauré de vendre). El meu aprenentatge va ser molt curt, però molt dolorós (vull explicar la veritat). Curt perquè en tant sols dues hores vaig aprendre a frenar amb completa seguretat per ambdós cantons, i al final ja feia uns girs força decents, per ser el primer dia. Les dues hores només van donar per fer una única baixada per una pista de grau vermell. Dolorós perquè potser vaig caure uns 250 cops en aquest temps.

Si ho voleu provar, no us recomano que ho intenteu sols, però tampoc us puc recomanar que llogueu un monitor (ja que els pocs que s'atreveixen a donar classes cobren molt per la qualitat de l'ensenyament i els coneixements que tenen). El millor es que te n'ensenyi algú en qui confiïs, i vegis que en sàpiga. Això sí, el dia de l'aprenentatge proveeix-te d'unes bones canelleres, uns bons guants (que no hi traspassin l'aigua), i unes bones genolleres.

Si t'atreveixes i vols provar-ho pel teu compte et diré que el surf de neu es basa en l'equilibri. En parat és molt inestable, i dependrà de cap on decantis el teu pes, girarà cap una banda o cap l'altre (si decantes el cos cap a la dreta, el surf clavarà el canto dret i girarà a la dreta; el mateix passa cap a l'esquerra).

Però abans de poder girar hauràs d'aprendre a frenar (fer angle o "cunya" en l'esqui), posant-te de cara a la muntanya i aprenent a clavar el canto de dalt o dret (si la teva posició sobre el surf és "regular", peu esquerra a davant) o serà el canto esquerra (si la teva posició és "goofy", peu dret a davant). Llavors hauràs de deixar que el canto fregui la neu clavant-lo i desclavant-lo de mica en mica.

Un cop aprenguis a frenar, hauràs d'aprendre a fer la "ploma", inclinant el pes cap a proa, o cap a popa del surf fent ziga-zagues com si fossis una ploma caient per l'aire. Després d'aprendre a fer-ho de cara a la muntanya haurà de repetir el procés cara la pendent.

Un cop dominis ambdues maneres de frenar posar el morro del surf cap la pendent i desplaçant el cos dreta o esquerra per girar. Que hi hagi sort!

Hi ha gent que pensa que el surf és perillós perquè vas lligat completament lligat i la fixació no és deslliga, fals. Al dur les dues cames sense lligar a la mateixa "tabla" hi han més probabilitats de trencar-se una cama, o pitjor lesionar-se el genoll.

Hi ha gent que pensa que el rastre que deixa el surf en els "arrastres" els perjudica (a La Molina no deixen pujar als surfers per l'arrastre, no hi he tornat mai més!), fals. És més, el rastre d'un esqui gelat provoca inestabilitat al snowboard, els forats que fan ambdós esquis també ho provoquen. I fins i tot a vegades els esquiadors arriben a foradar tant la neu que el surf entra en un forat quan puja per l'arrastre quedant clavat a la neu i provocant la caiguda del snowboarder.

Personalment prefereixo accedir a les pistes mitjançant el cadira, doncs et permet descansar entre pujada i pujada. Ja que pujar amb arrastre es realitza amb la fixació de darrera descordada, mesura de seguretat davant de caigudes o desestabilitzacions, és el peu de davant qui puja tot el cos del surfer, una vegada no passa res, però al cap del dia et pot quedar la cama enrampada.

Però la veritable realitat que ocorre a les pistes és la greu incomprensió i intolerancia entre practicants d'una i altre modalitat de lliscar sobre la neu. Per una banda l'esquí és un esport olímpic, que porta molts anys de tradició, i on a banda d'incorporar materials de l'era espacial, ja està pràcticament tot inventat. Mentre el snowboarding és una modalitat que acaba de néixer, a Espanya es coneix des de fa tan sols uns cinc o sis anys.

Les arrels dels snowboard són nord-americanes, venen d'aquells surfers californians, que a l'hivern volien seguir mantenint-se en forma, fent allò que més els agradava: baixar sobre una "tabla", una onada o una muntanya. Estic parlant de fa uns vint anys, i l'acció es situa al comptat de Washington, al nord-oest dels Estats Units d'Amèrica. Els primer snowboards eren molt rudimentaris i fets a mà. Ara hi han forces marques que en fabriquen, altres no en volen sentir ni a parlar, per no desprestigiar la seva marca comercial davant els esquiadors.

Encara que sé que les diferències de pensament, d'actitud, de vestir i de baixar per les pistes són molt i molt diferents, opino que hi ha prou lloc perquè hi capiguem tots sense molestar-nos, ni patir sobre si aquest o l'altre se'ns tiraran al damunt. Crec que els amants de la neu hem de tenir més a guanyar respectant-nos que no odiant-nos, i si apropant que és el snowboard a la gent s'aconsegueix, millor que millor.

Josep Romagosa Lluch
tresorer de la Junta
promoció 1985

BRILLARAN PER SEMPRE COM ESTRELLES

Vaig assistir a l'acte d'inauguració del Centenari. Va ésser fantàstic; l'esforç va donar el seu fruit. Personalitats, antics alumnes, alumnes, pares, professors i religiosos ens donàrem tots la mà. Vàrem fer història, doncs 100 anys en són un feix.

Em vaig "topar" amb l'entranyable PARE ELIES, que és qui porta millor els seus anys, qui casa els joves a la nostra capella, el filòsof deixeble de Sant Josep De Calassanç, el que diu (com l'Evangeli): "Els qui ensenyen a molts el camí de la veritat, brillaran per sempre com estrelles".

No m'estranya, doncs, que el seu magnetisme de FE s'escampi i el rebin tots aquells que són amb ell.

Sense cap intenció de prioritat, li demano una cita, perquè crec, en tindrà molts de records del Col·legi i ara és el moment de mirar una mica enrera perquè sempre els aconteixements passats han servit per enriquir el present.

Després d'uns dies em rep, m'ho passo molt bé parlant amb ell. Passegem entre les palmeres que diu: "que les ha vist néixer". I li pregunto:

ESTAMOS: Quants anys ha estat al Col.legi de Sarrià?

PARE ELIES: 20 anys: des del 1939 al 45 i del 1981 fins avui. També vaig estar a Moià, a Mèxic, i tampoc no m'oblido del Col·legi de Sant Anton.

També li pregunto si li agrada la tasca de casar i preparar els joves per a casar-los, el seu somriure és la resposta més evident de que hi xala. I diu...

P.E.: És admirable veure passar el temps i com la fe perdura. Doncs la fe ha estat, és i serà. Aquest és el missatge: FE perquè els joves es casin per l'Església i formin una família cristiana.

ES: És a dir, matrimoni cristià, família cristiana?

P.E.: Ajuda molt, som a l'Any Internacional de la Família i la Carta dels drets de la Santa Seu diu que la família és una petita Església domèstica.

I jo li demano que em deixi esmentar paràgrafs del llibre que ha escrit que s'anomena «¿Casarse? y... ¿por qué no?». I diu així:

"¿Casarse? y... ¿por qué no? es una invitación a la reflexión sobre los múltiples factores que enriquecen la vida de la familia. De hecho, la sociedad matrimonial es un enclave de personas, sentimientos, reacciones e ilusiones que se realizan en torno al gran factor del AMOR".

Aquests són els grans trets que el Pare Elies vol llançar al vol per a la joventut, perquè hi hagi AMOR i FE per a les famílies. I també diu en el llibre:

"Siempre que en mis ilusionados 50 años de sacerdocio me he aproximado a los jóvenes para aportarles PAZ y BIEN, hallé buen eco en sus almas".

I és que ell tenia pares molt i molt cristians, i a la Villa de Cinctorres al nord-oest de Castelló, en 150 anys ha viscut la família Ferreres amb un Arbre Genealògic de 9 generacions, envoltats d'aquest ambient cristià.

Dos Sants van visitar la familia: el Beat "MOSSÈN SOL" que va incorporar al Pare Elies al sacerdoci, i el Beat ENRIC D'OSSO, fundador de les Monges Teresianes. El Pare Elies fou ordenat sacerdot l'any 1938, i en el llibre parla també de la preocupació de SANT JOSEP DE CALASSANÇ:

"Para que los niños se educaran cristianamente, le inspiró la fundación de las Escuelas Pias. Su lema era: Si los niños desde los mas tiernos años, son imbuidos en la PIEDAD y en las LETRAS, sin lugar a dudas, será FELlZ en el decurso de sus vidas. El santo llamaba al educar SER COOPERADOR DE LA VERDAD".

També parla de l'afecte i confiança que el PAPA JOAN PAU II mostra per la JOVENTUT. Diu:

"Sois la esperanza de la Iglesia, no menos que de la sociedad". I també la preocupació del Sant Pare per l'exemple dels SEGLARS.

L'especial atenció en el llibre del Pare Elies està dedicada al seu germà DANIEL FERRERES GUARDIOLA, que va ser a la Guerra Civil Espanyola "el martir que vivía el Padrenuestro".

I seguim parlant i parlant amb paraules sàvies, i amb aqueix caliu humà de la seva conversa, sembla que digui: DEIXEU QUE ELS JOVES S'APROPIN A MI!! I és que l'escolapi -diu- només té una vocació: ELS NOIS.

I tornant enrera li pregunto:

ES: Després de la guerra civil espanyola l'any 1939 vostè va ser un dels que varen reempendre la tasca educativa i religiosa al Col·legi.

P.E.: Sí, va ser una gran experiència- contesta- la que vàrem viure tots els religiosos. D'aquells dies recordo quan el PARE TEJON va obrir el Col·legi amb només 500 alumnes, tot demanant un empréstit. Jo vaig substituir al PARE JOSEP PONS. La meva tasca va ser cuidar dels més petits.

ES: Varen ser anys difícils?

P.E.: Sí, però amb l'ajut de Déu ens en vàrem sortir.

ES: Quin és l'ambient religiós a l'actual societat?

P.E.: L'Evangeli ho diu: Com ho creuran si no hi ha enviats? La fe, per la vista i l'oïda. Als Estats Units d'Amèrica hi tenen el Canal 20, cadena de televisió totalment religiosa.

ES: Però aquí tenim Radio Estel, al 106.6 FM de l'Arquebisbat de Barcelona. Li semblaria interessant crear una radio Calassància, ara que som al Centenari?

P.E.: Sí, és una idea que podríem llançar al vol...

ES: Sí, perquè aqueixa fe, posada al dia, entre cançó i cançó, pogués entrar a totes aquelles llars que tinguessin bé escoltar-la.

Vaig sortir doncs de l'entrevista i dins meu hi quedà allò que no es pot explicar... Que molts anys el tinguem entre nosaltres, doncs religiosos com el Pare Elies Ferreres Guardiola són encara la força de l'Escola Pia.

Miquel Pidevall i Borrell
vocal de la Junta
promoció de 1981

CHARLAS SOBRE ÁFRICA

(continuación)

Los primeros colonizadores europeos que llegaron al Camerún fueron los portugueses en el siglo XV, que llamaron al territorio "país de los camarones", por la cantidad de estos crustaceos que se encontraban en algunos de sus ríos. Aún en mi época, uno de los aperitivos que se servia en el restaurante "Auberge du Wouri", que consistía en una ración de estos camarones milimétricos (los mas grandes de un centimetro) que se comian con caparazón.

La labor de la colonización de finales del siglo pasado y principios del presente debió de ser durísima, por desconocimiento del país, falta de medios, las enfermedades, las distancias y el clima.

En el Camerún se hablan unas 24 lenguas o dialectos, ninguno escrito a excepción de los que los misioneros o algún filólogo le ha dado forma escrita. El más importante es el bantú con sus variantes.

El Camerún limita al oeste con el Atlantico, al Sur con la Guinea ex-española, y el Gabón, el Congo ex-francés, al este con la República Centroafricana y el Chad y al norte con Nigeria.

El monte más alto es el Camerún con sus 4.100 metros de altura, es un volcan en actividad y que durante mi estancia tuvo dos erupciones que podían ser contempladas desde la isla de Fernando P óo.

Al pie del monte Camerún, en plena selva africana, el Kronprinz de Alemania, el año 1912 erigió un castillo germánico que contrasta muchísimo con la vegetación que le rodea.

Los alemanes, como todas las potencias coloniales utilizaban indígenas en sus fuerzas militares a los que llamaban "ASKARIS", soldados que alcanzaron un alto grado de disciplina gracias a la tenacidad germánica. Poder entrar en este ejército era una de las aspiraciones de los indígenas, por la categoría que adquirían frente al resto de la población. Este ejército estaba compuesto por unos 20.000 soldados africanos y 1.000 oficiales y suboficiales alemanes.

El año 1916 al ser derrotado se internó en la Guinea española desde donde fue trasladado a Fernando Póo. El general que mandaba estas fuerzas internadas se ofreció al Gobierno de España a construir una carretera de circunvalación a la isla, utilizando los 20.000 hombres para mantener la moral de los mismos, pero, el Gobierno español rechazó esta oferta con arrogancia.

El año 1964 cuando abandoné la Isla, aún no se podía dar la vuelta a la isla por carretera asfaltada, sino por malos caminos vecinales. Los askaris luego eran considerados como los mejores capataces por su sentido de disciplina juntamente con los gallegos y los portugueses. En los años 50 aún conocí unos cuantos askaris que hablaban un aleman bastante aceptable y como distintivo llevaban el "Schnurrbart", bigote a lo Kaiser.

La presión de la población blanca sobre la indígena era ínfima, ya que los europeos sólo constituían el 0.5% de la población total. Yo había entrado en poblados indígenas dónde niños de siete años salían corriendo, pues nunca habían visto a un hombre blanco.

Como he dicho anteriormente, durante la colonización, el africano no conoció el hambre, ni los problemas sanitarios, a excepción de las enfermedades endémicas, que eran atendidas cuando el indígena se presentaba en los hospitales, cosa que no hacía siempre, prefiriendo ser atendido por el brujo del poblado que seguía teniendo gran influencia en la vida de los indígenas, procurando éstos que los europeos, en principio, no supiesen quién era, ya que la brujería estaba prohibida por las potencias colonizadores, sobre todo por las misiones.

De todas formas, nunca se logró erradicar la brujería durante la colonización, que era practicada de una forma oficiosa, incluso por cristianos practicantes. Aparte de los charlatanes, algunos de los brujos tendrían algún poder paranormal o unos conocimientos superiores a los de la gran masa.

Las subsistencias durante la primera mitad de este siglo estaban tan bien garantizadas en Africa que durante las dos guerras mundiales, cuando las poblaciones europeas sufrieron hambre, los africanos apenas notaron las deficiencias en la alimentación, a excepción de los articulos que se solían importar de Europa, que más que alimentos eran objetos manufacturados.

Volveré a hablar más tarde del Camerún, ahora prefiero seguir con el viaje de regreso a Barcelona.

Salimos de Duala y regresamos a Santa Isabel para legitimar la procedencia de las pieles. La tripulación para ganarse un sobresueldo compraron, tanto en Duala, como en Santa Isabel loros llamados "Yakos", grises con la cola roja y monos, cara azules, colas rojas y titis, para luego venderlos en las tiendas de las Ramblas de Barcelona.

El "Yako" es el loro mas inteligente, si bien no el mas bonito, que probablemente es el "Guacamayo", pero es capaz de aprender hasta un centenar de palabras e imitar muchas clase de sonidos. En los años ochenta costaba unas 200 pesetas, pudiendo obtenerse en Barcelona hasta 800 pesetas (ahora los yakos en las Ramblas valen 80.000).

Lógicamente no todos los animales llegaban vivos a Barcelona, se morían aproximadamente un 20%. El viaje les servía de aclimatación y al llegar a Barcelona había que sacarlos del puerto sin que las autoridades se diesen cuenta, porque los habrían sometido a cuarentena, a la que seguramente no hubieran sobrevivido, y quizas ni siquiera habrlan sido admitidos por carecer del certificado veterinario de origen.

De forma que el barco se convertía en una pequeña Arca de Noé con unos cuarenta loros y veinte monos a bordo, que también nos servían de distracción, y de algún que otro disgusto cuando se morían o lograban escapar­se, convirtiéndose la caza del mono, por ejemplo, en un auténtico "Safari", siendo la única forma de atraparle cuando estaba cansado.

(continuará)

Jaime Amat Hofmann
promoció 1947

KILDENS SOLVÄRER. 'LES VENES D'ARGENT DE LA FONT'

Nota: Vam ser pocs els afortunats que durant la presentació de l'olimpíada de Lillehammer'94 a la ciutat de Barcelona vàrem poder veure i sentir recitar la seva poesia a Nils Aslak Valkeapää. Ell és un lapó noruec que viu a la part més àrtica del país. Aquest poema titulat Kildens Solvärer, "Les venes d'argent de la font" pertany al seu llibre Ruoktu Váimmus, "La meva llar és el meu cor".

CARTAS ABIERTAS

Queridos amigos:

Recuerdo con sumo agrado, mi estancia en el Colegio.

Del Hermano Angel casi nada puedo decir, pues pasé directamente al Padre Elías. Pero sé que era un autentico "domador de fieras" y que hasta los que habían recibido algún tirón de orejas, le querían de verdad.

Con el Padre Elías, no sé como serían los Apóstoles, pero te convertía en Católico, Apostólico y Romana, quisieras o no, y prefería que te parecieras más a los Santos que a los Sabios.

Del Padre Bonet, de tercer grada, sólo os diré que cuando a los pocos meses me pasaron a 4º grado, tuve un disgusto morrocotudo, sin saber que al poca tiempo, con el Padre Moya y el Sr.Boix, completaron de tal manera sus enseñanzas, que superé el Examen de Ingreso con gran éxito.

Cuando lo pienso, me admiro, de la autentica vocación que tenían mis profesores del Colegio: Boix y Selva, Canela, Catalina, Costa, Falcó, García Tolsa, Llobet Llopis, Mariné, Miret, Villalta, etc... y la incansable labor educadora de los Padres: Calassanç, Fabregas, Folch, Font, Franco, Martínez, Mestres, Poch, Seguí, Solá, Soldevila, además de los nombrados, y un largo etc... y los he puesto por orden alfabético pues hacerlo por su valía me resultaría dificilísimo.

No puedo olvidar tampoco, la paciencia "de Job" de los auxiliares de estudios, entonces llamados Ayos.

Me hace gracia que ahora se hable tanto de democracia como si en mis tiempos hubiéramos estados poca menos que clasificados en "bloques", por clases sociales o por situación económica... pues NO y rotundamente NO. En el Colegio de Sarrià todos éramos una sola piña, y dudo que nadie pueda decir que fue tratado diferentemente por su economía o por su clase social, y es evidente que existian representaciones de toda índole.

Era un ambiente, fantastico, sano y deportivo, y el colmo ya fue en los cursos 5º, 6º y 7º en que los profesores y alumnos, nos unimos de tal manera para vencer el Examen de Estado, que el éxito fue rotundo y derrotamos en el mismo junio al pavoroso examen.

Les explico a mis hijos, repetidamente, la importancia de estar unido el alumno y el profesor, pues sirve de mutuo estimulo y aumenta la responsabilidad por ambas partes. Pero mis hijos, por razones ajenas al Colegio, no han tenido la suerte de asistir a él, y he notado una diferencia de BASE que difícilmente he conseguido paliar en mi propio hogar.

Quizás nada de lo que os digo os interese pero quiero resaltar la importancia del Colegio y de los profesores para una sólida base de educación, religión y cultura, y patentizar mi agradecimiento a todos los que me ayudaron tanto, en una etapa tan importante de mi vida.

En cuanto a los amigos, miro las fotos y me doy cuenta de que todos los apreciaba por algo, aunque como es lógico recuerdo a unos mas que a otros:

El vozarrón y la noble amistad de Aymat Martín, la sana deportividad de Amat Hofmann, el arte magistral de los Ballesteros Fernández, la rectitud de Borrull Sánchez, la esplendidez y generosidad de Campillo Climent, la facilidad de idiomas de Campmajó Salas, la serenidad y bondad de Maluquer Sostres, la astucia y bien vestir de Martí Ventosa, el humor desmedido de Pierre, Renom y Rubies, la inteligencia poco común de Oriol Serra Pujol, y la madurez y sentido de organización de José A. de Salvador, éstos dos últimos fueron una ayuda definitiva en la preparación de los exámenes finales. Fuera del orden alfabético me asalta el recuerdo del "memorión" de Julian Moreno y el britanico humor de Martínez Frías y Ortega Ricoma.

No me meto en otros cursos pues sería demasiado, pero os aseguro que había verdaderas personalidades en todos los ámbitos, y entre el profesorado me he dejado "en el tintero" nada menos que a unos dibujantes como Prats y Picó, a un gimnasta como Tibergen...

El Padre Seguí, prácticamente, capellán de mi familia, me casó, el Padre Elías celebró mis bodas de Plata, y el Padre Soldevila ha casado a mi hija Natalia, la mayor de mis cuatro hijos.

Aunque durante mi estancia en el Colegio, procuré comportarme lo mejor posible, no sólo por aquello de "honrar padre y madre" sino por mi propia estimación y agradecimiento a mis educadores, aún considero que no se lo expresé suficientemente.

Por eso he querido hacerlo por escrito y confío en que otros alumnos motivados como yo, habrán sabido hacerlo oportunamente y no a los 50 años después, cuando una gran parte de los homenajeados estan ya ''junto a los luceros" en la máxima y merecida paz de Dios.

Otro punto de gran importancia en la educación de nuestros hijos lo juegan los amigos de los mismos y el ambiente que pueden encontrar en nuestras casas.

Quizás podría dividir mis recuerdos en tres fases más destacadas: El juego infantil (sin mezcla de estudio) en el "Santuario" que era la casa de los Zendrera-Pijoan. Su pequeño frontón, su pinar y su grava del jardín era surcada por un sinfín de carreteras por las que circulaban nuestros diminutos coches "RAIG': Yo allí sólo respiraba bondad, paciencia, religiosidad, y una buena educación, la cual prolongué en mi segunda etapa (ésta con mucho estudio) en casa de los Serra-Pujol (9 hermanos). Sólo ellos y yo sabemos los que lIegamos a estudiar en aquella casa, y ¡qué orden, qué disciplina y qué bondad! ¡Dios mío! me emociono sólo de pensarlo. Tampoco a ellos he podido agradecérselo bastante.

Creo que ni se dieron cuenta lo que significaba para mi aquel ambiente de estudio y natural calidad. Yo estaba ciego por la responsabilidad del Examen de Estado, y mi afecto y respeto por toda la familia era tal, que no me cabía en la cabeza que mi presencia, ademas de los NUEVE, pudiera resultar un abuso de confianza. Por eso aquí doy las gracias a cuantos tuvieron que soportarme, y pido perdón por las molestias, incomprensiones o ingratitudes aparentes que pudiera haber cometido, por supuesto, jamas de un modo consciente y malintencionado.

La tercera y última etapa de ''juergas y bailoteos honestísimos" fue dividida entre la pista de baile de mi propia casa y la piscina de los Armangue-Jiménez. La señora de esta casa que afortunadamente aún vive no puede haber olvidado como con una inteligencia y habilidad increíbles, nos tenía a todos controlados, sin que nosotros sintiéramos el más ligero agobio ni privación de una total libertad.

Últimamente éramos capaces de convertir el mas lujoso salón en la "Boite" más divertida, pero minutos antes de abandonar la casa, el salón recuperaba su "señorial" aspecto.

Evaristo Flamme (casi hermano nuestro) o José Ramón Puigmartí fueron testigos de los que os digo y no creo que exista máquina capaz de medir lo que nos llegamos a reír y divertir practicamente hasta que nos casamos y empezó "la lucha" cada uno por su lado sin que en ningún momento hayamos dejado de querernos.

Os preguntaréis qué tiene esto que ver con el Centenario del Colegio, pues bien, os he hablado de la gran importancia que tienen las familias como las que he mencionado, que cooperaron eficazmente con el Colegio, impartiendo: rectitud, moralidad, buenos modales, religiosidad... etc... etc... ambiente de estudio en su momento... pues es evidente que el Colegio no puede con todo, ni los padres tampoco, y más ahora, en una época, que para subsistir, ha de trabajar "hasta el gato".

Si no os ha interesado... OS PIDO PERDÓN Y QUE ROGUÉIS POR MI A DIOS NUESTRO SEÑOR... AMÉN.