DIADA DELS ANTICS ALUMNES DE L'ESCOLA PIA DE SARRIÀ

El proper dijous 20 de novembre celebrem la DIADA DE L'ANTIC ALUMNE i, en aquesta avinentesa, retrem homenatge al Rvd. P. Elies Ferreres, pare escolapi molt estimat i admirat pels companys de les diverses promocions que l'han tingut com a mestre i educador.

PROGRAMA

20.15 hores. Missa pels companys i mestres difunts, amb molt especial record pel nostre enyorat Vice-president Ricardo Sabater i pel Rvd. P. Jaume Massaguer i Tussell.

21.00 hores. En el Saló d'Actes de l'Escola, acte d'homenatge al Rvd. P. Elies Ferreres.

22.00 hores. Sopar de Germanor als menjadors de l'Escola. El preu del sopar és de:

- 2.000 pessetes, per als socis col·laboradors que estiguin al corrent del pagament de la seva quota social. El mateix preu també val per un acompanyant/a, sempre amb la condició que facin efectiu el pagament dins el termini establert.

- 2.000 pessetes (preu jove), pels antics alumnes de les 5 darreres promocions (entre 1993 i 1997, ambdues inclosses), fent l'oportuna reserva bancària.

- 2.500 pessetes, per a la resta d'antics alumnes que facin efectiu el pagament del sopar dins el termini establert.

- 3.000 pessetes, cobrament en efectiu a l'entrada dels menjadors el mateix dia 24 d'octubre, per a tothom.

Les reserves es poden fer efectives a qualsevol oficina de les següents entitats bancàries:

Caixa d'Estalvis i Pensions «la Caixa» (compte: 2100-3642-19­2200035805)
Caixa de Catalunya (compte: 2013-0066-27-0200261463)

Caldrà indicar el nom i cognom i la promoció al moment d'efectuar el pagament. A l'entrada dels menjadors s'haurà de presentar el rebut de l'ingrés de l'entitat bancària (que serà vàlid com a tiquet pel sopar).

El termini de inscripcions de les reserves és fins el dimarts dia 18 de novembre, per tal de facilitar als cuiners de l'Escola, amb suficient antel·lació, el nombre de comensals que serem a taula.

EDITORIAL

Benvolguts companys i amics:

L'EStamos torna a arribar a casa vostra després d'un llarg i involuntari periòde d'absència. Aquesta ha estat deguda a greus problemes informàtics en la base de dades. Heu estat molts els companys que ens heu preguntat què succeïa al no rebre l'EStamos. Tal i com us dèiem, problemes informàtics i en la secretaria de l'associació n'han estat la causa.

Ara, un cop superats, l'EStamos torna a ser a les vostres mans amb un nou format. Confiem que aquest sigui del vostre agrat. l us recordem que, com sempre, les seves pàgines estan obertes a les vostres opinions, cartes... o a qualsevol article que ens feu arribar per publicar-lo. L'EStamos és de tots i per a tots!

La Junta Directiva de L'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Pia de Sarrià.

P. ALEXANDRE GARCÍA-DURAN DE LARA, "P. CHINCHACHOMA"

Aquest any s'escau el 400 aniversari dels humils inicis de l'Escola Pia a Santa Dorotea en el Transtíber romà. Com a petita commemoració i per recordar els nostres anys infantils us oferim aquest conte:

Una vegada hi havia un nen que es deia Josep. Tenia molts germans i germanes i els seus pares li van donar una bona educació.

Quan va ser gran es va fer sacerdot i es deia Mossèn Josep de Calassanç.

Va anar a Roma i un bon dia, al carrer, es va trobar amb un altre nen que es deia Josep, en italià Giuseppe, però aquest era molt pobre i els seus pares no l'educaven, el deixaven tot el dia sol al carrer, on moltes vegades es barallava i no aprenia res de bó.

Un bon dia es barallava amb altres nens al carrer, quan va passar Mossèn Josep. Els dos Joseps es van mirar. El petit va veure en els ulls del gran, amor i estupor; el gran va veure en els ulls del petit, curiositat i sorpresa en sertir-se estimat.

Josep de Calassanç ja no va poder oblidar aquells ulls, ni els ulls de tants nens semblants que trobava. ¿Què podia fer per ells?

Es va decidir. Els donaria educació, els prepararia bé perquè fossin homes bons i es guanyessin la vida. I fou així que va fundar l'Escola Pia.

Ho va fer l'any 1597 a la parròquia de Sta.Dorotea, on va convèncer al Sr. Rector que obrís a la sagristia una petita escola, que ja tenia, per a tots els nens pobres de Roma.

Aviat va córrer la notícia i van afluir moltíssims nens i entre ells Giuseppe.

Quan en la primera escola es van creuar una altre vegada les mirades dels dos Joseps, els ulls de tots dos estaven plens d'alegria.

Potser, ex-alumne, avui tornaràs a sentir la mirada amorosa de Sant Josep de Calassanç sobre teu, amb el mateix amor que quan eres nen, petit alumne de l'Escola Pia.

P. Adolf García-Durán
consiliari de l'Associació

EL CONTACTE AMB L'ESCOLA. UNA SALUTACIÓ A MANERA DE LLIÇÓ.

En primer lloc us vull felicitar per la recordança de l'amic Joan Francesc Soler que publicàreu en l'anterior número de la vostra revista on demostrareu la vostra sensibilitat envers les persones i l'admiració que professeu per la funció docent. En segon lloc agrair­vos l'acollida que m'heu dispensat, la qual reitera la presència d'aquests mateixos valors.

Permeteu-me que en aquest primer contacte exerceixi la meva vocació d'educador escolapi dirigint-vos una lliçó magistral la qual sé que serà ben rebuda ja que és voluntat vostra conservar la condició d'alumnes, encara que antics.

Davant l'existència a casa nostra d'una associació d'antics alumnes solida, viva i renovada em preguntava quina ha de ser la seva funció. No ho feia amb l'ànim de qüestionar-la ni amb la intenció de justificar­Ia, sinó per tal de manifestar quina ha de ser la nostra cooperació en la missió de l'Escola Pia. l em responia que si la missió primordial de l'Escola pia és evangelitzar mitjançant l'educació, es pot deduir que tota institució lligada a ella també ha de ser educadora i evangelitzadora.

Aquestes són, doncs, les dues finalitats que heu de vetllar. Us podeu preguntar com ho podeu fer, i la resposta la trobareu:

- si manteniu un espai de fraternitat on aquell que pateix trobi en el grup consol, ajut, solidaritat i compresió. En definitiva, si hi troba amor;

- si conserveu el caliu de la fe. Heu de conrear els fruïts que us ajudin a renovar les forces per fer front els misteris de la vida, que us ajudin a posar-vos en mans de Déu. Heu de cercar camins de reconciliació entre la fe i la cultura per així trobar nous llenguatges que ajudin a estendre la Bona Nova;

- si oferiu un testimoni d'alegre compromís a les noves generacions;

- si ajudeu la Institució que us ha educat a reconèixer els seus errors, proclamant els seus encerts i oferint-li el coneixement i experiència que heu adquirit per tal d'engrandir la seva obra.

Alta és la vostra missió la qual cosa us ha d'omplir de joia i coratge.

Que com a director sàpiga ajudar-vos a fer obra, a demandar-vos amorosament les vostres obligacions i a cercar junts nous camins del vell itinerari que porta a Déu.

Gràcies.

Miquel Garcia i Casaponsa
director-gerent de l'Escola Pia de Sarrià

VIDA ASSOCIATIVA

- DIADA DE L'ANTIC ALUMNE 1996

Prop d'un centenar de companys de diferentes promocions ens vem retrobar al Col·legi el passat 24 d'octubre per celebrar un any més la DIADA DE L'ANTIC ALUMNE.

L'acte va començar amb la celebració eucarística en sufragi dels companys i mestres difunts durant l'any, amb especial record pel Rvd. P. Ramón Sagalés, el professor Sr. Josep Maria Boix i Selva i el Director-Gerent de l'Escola el Sr. Joan-Francesc Soler i Piera.

A continuació a la Sala d'actes va tenir lloc l'acte d'homenatge al benvolgut mestre de moltes generacions, Sr. Josep Maria Boix i Selva. Alguns dels companys assistents hi van participar recitant alguns dels seus poemes o explicant anècdotes de la seva persona. Va ser un acte mol entrenyable.

- CONFERÈNCIA QUARESMAL

Com cada any per quaresma el Consiliari de la nostra Associació, Rvd. P. Adolfo García­Duran ens va convidar a reflexionar sobre a la nostra vida cristiana. Enguany ho va fer el 18 de març amb una conferència que, sota el títol «SOC CRISTIA! , SOC DIFERENT?», va servir per rejovenir la vivència de la nostra Fe.

- DIA DE LA FAMILIA 1997

El passat 10 de maig es va celebrar la diada de la família amb gran éxit de participació. L'Associació també va ser-hi present mitjançant el Sr. Joan­Maria Raduà i el Sr. Josep Romagosa i el Sr. Lluís Olano, que van obrir les portes del nostre local a tots els alumnes i llurs famílies i a tots els antics alumnes que van participar a la festa.

- ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA 1997

D'acord amb l' establert en els nostres Estatuts Socials, es va convocar l'Assemblea General d'aquesta Associació pel dilluns dia 28 d'abril de 1997 a l'Escola pia de Sarrià (carrer Immaculada 25-35 de Barcelona) :

A les 21 hores en primera convocatòria i a les 21:30 hores en segona convocatòria, a la Sala de Reunions enfront de la porteria del Col·legi, amb el següent ordre del dia:

1.- Lectura de l'acta de l'Assemblea anterior.

2.- Examen i aprovació, so s'escau, dels comptes de l'any 1995 i del pressupost de 1996.

3.- Examen de la gestió de la Junta Directiva.

4.- Renovacions, en cas de necessitat, de la Junta Directiva.

5.- Precs i preguntes.

6.- Lectura i ratificació, si s'escau, de l'acta aixecada.

A continuació va pendre la paraula el President, Sr. Joan­Maria Raduà Hostench, que va explicar la gestió realitzada per la Junta Directiva al llarg de l'any. En aquest sentit va citar les activitats realitzades com el Dia de l'Antic Alumne, l'edició de la revista «ESTAMOS», la promoció i ajut dels sopars i demés actes organitzats per les promocions d'or (1946) i d'argent (1971) amb el suport dels Senadors de cada promoció. Igualment va remarcar la presència de l'Associació dins la vida de l'Escola mitjançant la seva participació en diferents actes com: el Dia de la Família, la festa de comiat dels alumnes del COU, el Resopò de Nadal, etc.

Finalment el Sr. President va expresar el desig de continuar presents en la vida dels antics alumnes i de l'Esola pia de Sarrià.

A continuació els assitents van aprovar la gestió realitzada per la Junta Directiva.

Seguidament es va procedir a renovar els càrrecs de la Junta Directiva. Primerament l'Assemblea General va confirmar com a President de la Junta Directiva, al Sr. Joan-Maria Raduà Hostench, qui havia ocupat interinament aquest càrrec des de la dimisió de l'anterior President, Sr. Miquel pidevall Borrell, el passat estiu.

Per cobrir la vacant deixada per la mort del nostre benvolgut Sots­president, Sr. Ricardo Sabater Fontova, va ser escollit com a nou Sots­president, el fins ara Vocal de la Junta Joan Jané Marcet.

Igualment es van incorporar a la Junta Directiva dos nous Vocals, la Srta. Maria Amparo López Burguete i el Sr. Joan-Maria Tió López.

La composició de la nova Junta Directiva de l'Associació queda de la següent manera:

President:
Joan-Maria Raduà i Hostench

vice-President:
Joan Jané i Marcet

Secretari:
Joan-Maria Tió López

Tresorer:
Josep Romagosa Lluch

Vocals:
Lluís Antoni de Olano Rifé
Xavier Font Permanyer
Juan Carlos Mayayo Falo
Pepe Arruga Fernandez
Alberto Vilardell de Virto
Maria del Mar Pons Saguer
Maria Merçé Buisan Admetlla
Joan Maria Tió Pascual de Zulueta
Joan Torras Gómez
María Amparo López Burguete

Consiliari:
Rvd. Pare Adolf García-Duran de Lara

Posteriorment es llegí l'acta aixecada pel Secretari, que fou aprovada per unanimitat, aixecant­se l'Assemblea fins el proper any.

PUBLICITAT

Si tens interès en que la vostra empresa s'anunciï en el nostre butlletí EStamos no dubteu en trucar al telèfon 212.63.48. El reben 4.000 antics alumnes, amb el que l'anunci el veurà tothom i ens ajudaràs econòmicament en la confecció del propi butlletí. Antics alumnes metges, empresaris, arquitectes, comuniqueu als vostres companys que podeu ajudar­los, amb la confiança que dona el servei entre companys d'Escola.

BORSA DE TREBALL

Si teniu alguna vacant en la vostra empresa, no dubteu en anunciar-vos en la nostra secció Borsa de Treball del nostre butlletí EStamos. Per fer-ho només caldrà que ens indiqueu els requisits i condicions de lloc de treball.

HAN MARXAT...

- RICARDO SABATER 'IN MEMORIAM'

Aquest gener ens ha deixat el nostre benvolgut company i amic Ricardo Sabater Fontova, Sots­president de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola pia de Sarrià.

Tots ens negaven a creure que pogués arrivar aquest moment i ens agafàvem a qualsevol espurna d'esperança, però, finalment, la mort ha apagat el batec del teu cor generòs.

Mai ens va mancar el teu ajut en les nostres reunions mensuals de la Junta Directiva. Fins i tot venies al poc de passar per les sessions de «quimio». Hi venies somrient, amb una força que ens sorprenia i ens encoratjava a viure . Finalment el Pare t'ha cridat al seu costat.

Serveixin aquestes ratlles com l'expressió més sincera del nostre condol pel teus familiars i com el més sentit homenatge dels teus companys de la Junta Directiva de la teva tan estimada Escola Pia.

Joan-Maria Raduà i Hostench
president de l'Associació, promoció de 1985.

- EN RECUERDO DEL PADRE JAUME MASSAGUER I TUSSEL

Corrían los primeros años de la década de los cincuenta, cuando en Sarrià nos enteramos que se iba a producir un relevo en el rectorado y había gran interés por saber quién sustituiría al Padre Calasanz Ubasart, rector emblematico durante muchos años. En 1952 se produjo el cambio siendo nombrado nuevo rector el padre Jaume Massaguer.

Con la perspectiva que da el transcurso de los años pienso que el padre Massaguer fue el rector que hoy denominaríamos del cambio y de la apertura. Me viene a la memoria las visitas a su despacho que pasaron a ser motivo de conversación e intercambio de opiniones, su presencia durante los recreos y sus atinados y razonados consejos.

Pasados ya algunos años de ml estancia en el colegio, tuve la oportunidad de corroborar la imagen que de él tenía, es decir, persona bondadosa, amable y eficiente.

Siempre me acompañará el recuerdo de quien durante varios años fue mi padre rector.

Juan María Tió Pascual de Zulueta
promoción de 1957
vocal de la Junta Directiva.

CANVIS D'ADREÇA

Si canvieu el vostre domicili familiar, us preguem tingueu en compte el notificar-nos la vostre nova adreça, doncs sou molts els que cada any perdem el contacte (una mitjana anual de 80 antics alumnes).

CHARLAS SOBRE AFRICA (CAP. 8º)

El escalafón social más bajo lo formaban los braceros nigerianos importados cada tres años en un número que se aproximaba a los treinta mil, para hacer la labor agrícola en las plantaciones. La labor era dura pero bastante bien pagada, para los parámetros africanos y teniendo en cuenta su país de origen, Nigeria, vivían en la más pura miseria.

Había que ver cuando llegaban a bordo del barco «inter-island» el Capitán Segarra, esqueléticos y casi desnudos. Y había que verlos cuando se marchaban, con diez o doce quilos de más, trajeados estrambóticamente con sombreros hongos y siempre con un paraguas y gafas sin graduar, a imagen de un perfecto «gentleman» británico.

De entre los más espabilados, algunos se quedaban como «boys» en la isla pues eran, en general, excelentes paladores, cosedores y lavanderos y solían cuidar a los hijos de sus amos blancos con cariño. El «boy» era una institución típicamente colonial británica y estaba en uso desde la India hasta el último rincón de África y de las islas del Pacífico.

Los mejores de entre ellos solían ser los calabares y eran aún mejores los que habían servido en casa de algún inglés. Yo, generalmente, procuraba averiguar si había servido anteriormente en casa de alguna familia inglesa para contratarlo. Las condiciones, aparte del sueldo a convenir que rondaba las mil pesetas, era alquilarle una choza de nipa o casa en el bidonville del extrarradio de Sta. Isabel, uniformarle y darle su ración mensual de arroz y pescado seco. Lógicamente había que asignarle un horario e imponerle una disciplina laboral. Solían hablar el «Pitchen-English» que era una jerga de inglés mezcladas con palabras indígenas, portuguesas y españolas que bastaban para entenderse para el trabajo que tenían que hacer.

Normalmente, estos «boys» cuyo contrato oficial había caducado y por ello podían contratarse libremente, su sueldo era de unas mil pesetas, que era mucho dinero en aquel entonces, porque en España había muchos españoles que cobraban esta cantidad trabajando en un banco, con la obligación de ir bien y limpiamente trajeados y con bastantes obligaciones sobre las espaldas: como mantener una familia, pagar el piso, etc.

Estos «boys», que en su mayoría eran analfabetos y con muy poco sentido de responsabilidad, llegaban por las mañanas pronto y se marchaban a las 18 ó 19 horas de la tarde a no ser que tuvieses invitados. Algunos dormían en las casas de los europeos, pero la mayoría dormían en los bidonville.

Naturalmente la labor del misionero era durísima para convencer al indígena que se casara por el rito cristiano y no mediante la compra y que se pasara de la poligamia a la monogamia con un trato más correcto para con su mujer y no haciéndola trabajar como una esclava. Lógicamente el amor platónico en estas relaciones brillaba por su ausencia y si la mujer era estéril, era rechazada y el padre tenía que devolver la dote. En cuanto un negro había logrado comprar dos o tres mujeres ya dejaba prácticamente de trabajar pues la labor más dura era realizada por ellas, desde la recogida de la cosecha, a la puesta de las trampas y la recogida de los animales que caían en ellas, más los cuidados de los niños y del quehacer culinario.

En los poblados había una casa de la palabra, en medio de la plaza, hecha de nipa en donde cada día se reunían los más importantes del lugar y en donde se dirimían los pleitos, ya que no eran muy dados a acudir a la justicia europea, si bien ésta solía ser mucho más imparcial por no pertenecer ningún juez europeo a una etnia africana.

Lógicamente las mujeres africanas tenían una tendencia a hacerse cristianas ya que ninguna religión les daba tanta protección como ésta, pero como la sociedad era muy machista, al hombre le convenía más seguir siendo polígamo y si tenía que tomar una decisión para dejar el animismo se pasaba al Islam que seguía permi tiéndole ser polígamo y le exigía mucha menos introspección.

Muchos de los indígenas que iban a la iglesia católica, los domingos, procuraban comulgar varias veces, cosa que lograban porqué con la cantidad que había le era muy difícil al sacerdote distinguir a quien ya le había impartido la comunión y a quien no. A lo mejor luego iba a la capilla metodista en donde se cantaba mucho y participaba de los cantos y a lo mejor al llegar a casa hacía algo de «yu-yu» (magia negra) .

Como robar a un blanco no era pecado, casi todos los deis robaban, en general eran cosa de poca monta, de forma que casi todos los meses que veías precisado a hacer inventario. Cuando eras nuevo en África normalmente despedidas al boy que te había robado, si no te lo devolvía en un plazo prudencial, pero cuando ya eras un poco más veterano adquirías, también, una mayor tolerancia y si en lo demás te funcionaba bien le aplicabas otros tipos de castigo como eran los descuentos del sueldo o no adelantarle el dinero que te pedía, o en mi caso, le hacía aprender poesías del libro de poesías «Las mil mejores poesías de la lengua castellana». Según la gravedad le hacía aprender una más larga o más corta y tengo que admi tir que normalmente en un tiempo récord se las aprendían, ya que tienen unas memorias vírgenes no sobrecargadas con conceptos e imágenes.

Naturalmente, ésto sólo era aplicable a los que sabían leer y escribir. Los que sabían escribir tenían una letra impecable y entonces te hacían las peticiones por escrito dejándote la cartita en un lugar bien visible. Aún guardo algunas de aquellas cartas. Les encantaba hablar por teléfono y en cuanto éste sonaba corrían a coger el aparato. Como su mundo era muy distinto al nuestro no era fácil tener grandes conversaciones con ellos. Yo como iba con cierta frecuencia a cazar al continente, pasando algunos días en los poblados, tenía una cierta introspección en su forma de vida y me era algo más fácil atacar algún tema.

Les gustaba mucho el cine y cosa curiosa en los «western» se ponían a favor del blanco, en lugar de apoyar al indio que debería estar más cerca de ellos, o en las películas de Tarzán, o en Mogambo, también, con sus gritos animaban más al blanco que al negro, con ello queda demostrada la influencia que tiene el cine sin distinción de razas y el gran bien qué puede hacer el cine cuando está bien dirigido y con sana intención.

Jaime Amat Hofmann
asociado y senador de la promoción de 1947

AQUELLA NIT SE'M VA TRENCAR LA VEU

- Sí, però jo et volia dir que no tinc por. Sóc un home de mar, m'ho va dir el pare i també va dir-me que si alguna vegada em sentia trist, m'agafés fort al timó de la barca i cridés el seu nom molt alt. Així ho faig i el ressò del fiord me'l torna. El pare es diu com jo, saps? i crido: Saemund!!!, Saemund!!!, Sae... Saem...!

Va començar a estossegar amb més força que la seva cridòria. El vaig agafar per les espatlles i el fiu recolzar-se a mi, per ajudar-lo a aguantar la violència amb què la tos el batzegava. Vaig esperar una bona estona i després li vaig preguntar:

- Et veus amb cor de beure una mica de llet?

Va assentir. Al acostar-li el vas als llavis, em vaig adonar de que aquests li havien perdut el color. Defallit va plegar els braços sobre la taula encerclant-se el cap amb ells. No li vaig dir res. Pels altaveus es sentia molt fluix el preludi noruec «DRÒMMENSTONERNA». Es va adormir.

Sabia que hi havia un metge destinat allí per qualsevol accident o necessitat; sobretot els que practicaven l'esquí i el vaig fer avisar. Vàrem traslladar el petit sense despertar-lo a l'habitació on tenia tots els estris mèdics.

A mig reconeixement, el nen es va despertar i em mirà fet un pur esglai.

- No passa res, Saemund, no passa res. Jo intentava tranquilitzar-lo a ell i al doctor m'intranquil·litzava a mi insinuant negacions amb el cap

No vaig poder més al veure el seu rostre amb el senyal de la destrucció que li evidenciava la lividesa.

- Saemund, ets amic meu?

- Sí... sí... - xiuxiuejà, mirant espantat al seu entorn.

- Vull que m'escoltis bé i siguis valent com l' home de mar que ets. Ara vindrà amb mi a la ciutat, et portaré a un lloc on tindràs molts amics, jugaràs amb ells i et guariran aquesta tos. Jo he d'anar-me'n al meu país, que està força lluny, no sé quan podré tornar i no vull que et quedis sol, comprens?

No foren, però, suficientment convincents les meves raons. La seva oïda anhelava sentir altres paraules. Em mirà desencisat i plorós:

- Ja tinc un amic amb qui jugar, aquest que tu li dius estàtua... un dia seré com ell, com ell, sí!!!... a més, a ciutat, com podria tenir ressò el nom del pare quan el cridés? l si un dia torna, veient la barca buida no sabrà on buscar-me. No! No vull!!! No vull anar­hi!!!

Llavors el petit home de mar, dels fiords i de la dèria del bronze entre neu com envolant-se, començà una carrera desesperada. Sortí al passadís i obrí les portes creuant la carretera, dirigint-se vers al noiet d'en Vigeland, com volent d'una vegada tornar-se bronze com ell. El seu fantasieig va ser com un foc, que creixé tant, que li estava cremant els últims branquells de la seva minça existència.

Revingut de la sorpresa vaig córrer darrera d'ell. Semblava que els rens li haguessin ensenyat llur rapidesa. No l' hauria pas aconseguit, més la feblesa l'esbiaixà abatint-lo a terra sanglotant. Vaig agafar-lo i el vaig prémer contra el meu pit en una forta abraçada. Aquells ulls de carbó em miraren entristits, amb llàgrimes que en lliscar, la glaçada tornava gel.

Encara va adreçar-me l'última pregun­ ta:

- Has dit bronze?... doncs, doncs, ... sí, com aquest! ... - assenyalà el noi de l'escultura.- Però tu... tu no em veuràs... tu ja no tornaràs mai...

l esgotà el darrer alè del seu viure com si hagués posat el cor a dormir.

Em vaig sentir dolorosament atuït, però em vaig revelar aïrat sacsejant-lo tot dient-li i repetint-li:

- Crida minyó!!!, crida com un repte a totes les solituds!!! Crida Saemund!!! Cridaaa!!!... Crida petit amic ...

Una agullonada amarga em va fiblar la gorja trencant-me la veu i se'm trossejaren les paraules.

Me'l van treure dels braços i se l'emportaren embolicant-lo amb una mena de funda.

La meva abraçada va quedar buida. Era el desnuament del drama d'aquell homenet de mar.

Les teranyines de la gebrada que sargien els avets, els pins negres i els roures, llampurnejaven. El vent del Nord planyia una absència.

Encara que aquell petit havia dit que no, jo sí que el veuria com ell hauria volgut: tot en bronze i acariciant el llom del ren igual que el noi d'en Vigeland. Desafiant les tempestes i els sols de mitjanit, amb el somriure d'aquells infants que acarona i dóna escalf un confí més llunyà que tots els cingles, molt més enllà de la freda gemma que és la lluna.

Anava ja cap a la ciutat. Em sentia ferit. El record s'estremia dintre meu i inútilment li buscava el silenci que em desempallegaria d'aquella nit turmentada.

Més avall, es podien veure les primeres llums de BERGEN, cobricelada tota, per la incipient alba. D'allí volaria a OSLO, d'OSLO a AMSTERDAM i en vol directe des de Schipol, arribaria a temps de passar l'últim dia de l'any amb els meus.

Avui se'm despleguen les ales del record i sé que retrobaré el petit amic rossenc i d'ulls de carbó, on hi hagi un minyó assedegat que em lliuri les diminutes mans buides amb suau rialla. l sentiré ablanir-se la cuirassa en la que empresona la sensibilitat, quan podria copsat el ressò d'un goig o d'una angoixa.

Tindré el coratge suficient, per no encallar-me en el sorral de l'orgull. Esborraré l'ombra del rostre, desventllant l'amagatall on les busques del meu rellotge interior marquen els temps cordials. Percebré i custodiaré els solatges que em restin dels qui m'envoltin o s'allunyin. Vull ser vida a la recerca de més vida i menys captiu d'emmotllaments.

Saemund... petit amic: mai, mai no oblidaré la nit que se'm va trencar la veu i se'm trossejaren les paraules.

P:D.: No era sinó ahir, que vaig trobar i perdre aquella criatura que va dir-me «amic». Aplego els sentiments que em va causar i els ofereixo com una nadala a la meva filla Margarida. Tant de bo els hi hagi sabut transcriure, amb el mateix so i compàs que a mi em colpiren.

No era sinó ahir, que el vent del Nord planyia una absència... No era sinó ahir...

Joan Benazet Jacas
promoció de 1946

NOVES VOSTRES

Si teniu cert interès en que una notícia relacionada amb vosaltres surti publicada en aquesta secció (enllaços familiars, canvis d'empresa, de vivenda, mort d'algun familiar o company nostre, etc.), només cal que ens adreceu una carta, deixeu el vostre missatge en el contestador, que amb molt de gust ho farem saber a través de l'EStamos a tothom. També ens agradaria saber de vosaltres, si voleu us podem publicar les vostres fites personals (empresa on treballeu, premis o mencions aconseguides, etc.).

NOTÍCIES

Ens hem fet ressò de les següents notícies, de les què us volem fer partícips:

- Enllaços matrimonials celebrats a l'Església de l'Escola pia de Sarrià (comunicats pel Rvd. Pare Elies Ferreres, al qual li agraïm de tot cor):

* Entre Natàlia Costa Pena (promoció de 1987) i David Peralta Cayuela el 27 de juliol de 1996.

* L'enllaç de l'Alberto Vilardell de Virto amb Maria Torra Giralt, el 28 de setembre de 1996.

* Hem tingut coneixement de l'enllaç matrimonial del nostre company MARC MONTAL FERRER-DALMAU amb ELISABETH VILA GElS. Enhorabona! .

A tots vosaltres moltes benaurances en la nova vida que ara comenceu, us desitgem la més gran de les felicitats en aquest camí que heu de recòrrer plegats.

Nota: Els companys que no figuren amb any de promoció NO consten com antics alumnes en la nostra base de dades. Els preguem contactin amb nosaltres (Telèfon 212.63.48) per solucionar aquest error.

Si voleu continuar rebent l'Estamos a la vostra nova llar, només cal que ens envieu una carta amb la vostra nova adreça, o bé, deixant-nos un missatge en el telèfon 212.63.48.

- Bateig:

* Bateig el 3 de Novembre de 1996 d'Andrea Roca padrós, filla de l'antic alumne Igor Roca Cuffi.

* El fill de l'antic alumne Daniel Testor Schnell.

- Altres noticies:

* Operació del P. Elies d'un melanoma al seu nas, que ha resultat ser benigne.

- Defuncions: Se'ns ha notificat la trista notícia de la mort de les següents persones relacionades amb la nostra Associació :

* La mort del nostre benvolgut i estimat Ricardo Sabater Fontova, Sots­President de l'Associació d'Antics Alumnes, el passat 19 de gener de 1997. La seva lluita contra l'enfermetat que se l'endugué ha estat un exemple per tots els que el vàrem conèixer.

* La mort el 10 d'octubre de 1996 de Antoni Marques Casali de la promoció de 1944.

* La mort del Doctor Enrique Umbert de Torrescasana de la promoció de 1932.

* La mort d'en Jaume Guardiola Roig.

* La mort del que fou rector de l'Escola pia de Sarrià, Jaume Masseguer, el passat 2 de Novembre de 1996.

* La mort del germà del P. Josep Almirall, Jesús Almirall, qui fou enterrat el 3 de Novembre de 1996.

* La mort de Jordi Ligüerre Cufi, a l'edat de 68 anys el 27 d'octubre de 1996, fou «Ayo» per l'any 1949.

A tots els familiars els hi adrecem el nostre més sincer condol.

Mantenir el caliu de l'Associació depèn tan sols de tu. Per això et demanem que t'associïs, perquè com Antic Alumne que ets has de ajudar a l'Associació. Nosaltres vetllem pels teus records, interessos, i vivències on et vas convertir en la persona que avui en dia ets.

Inscriure's com associat només costa tres mil dos-centes pessetes anuals mínimes (unes 270 pessetes al mes), encara que voluntàriament ho pots apujar. l com va dir un associat: «l'amistat és més cara, que no pas ajudar-vos!». Fer aquest pas té més avantatges que no pas inconvenients.