aaaepsarria

MARC GARCIA I LLOPART, UNA MORT QUE NO TRASBALSA;
NO ET DIC "ADÉU", SINÓ: "A REVEURE"

A mig mati del dia vint de juliol, mentre, a Barcelona, molta gent es neguitejava per enllestir els compromisos olímpics, amb en Roger, el seu germà, intentaven confegir, encara engoixats, l'esquela d'en Marc Garcia LLopart. Feia poques hores que, de matinada, ens havia deixat, amb tota la feina feta, tres anys després d'un diagnòstic brutal: un càncer osteogènic al fèmur dret.

Cóm es fa per comunicar, en unes ratlles de diari, el sentit d'una vida i d'una mort, tan joves? En Roger, filòleg al capdevall, va escriure, senzillament: "ha descansat en la pau eterna, després d'haver sembrat d'estimació la vida de tots els que l'han conegut" i jo mateixa, observadora privilegiada durant els anys de prova, vaig afegir-hi " ... i de donar testimoni de fortalesa".

En Marc, el petit de quatre germans, va pujar per primera vegada a l'Escola Pia de Sarrià el curs 80/81, quan tenia sis anys. Anava al col·legi a peu - no vivia gaire lluny - acompanyat dels seus germans més grans, alumnes de batxillerat. Implorava, endarrerit, " ...espereu-me!", mentre, tot esbufegant, atacava la rampa final del carrer. Dos anys després va fer la primera Comunió a la capella del col·legi. Tots recordem, encara, l'emoció amb què, per primera vegada, en Marc va trobar-se, cara a cara, amb el gran Misteri. Va acceptar-ne ben aviat el compromis i, dinàmic com era, es va posar en moviment. Coneix l'esplai dels Carmellitans, al carrer de Llúria, i s'integra, engrescat a les seves activitats: catequèsi, colònies, excursions, grups de treball, jocs, pregària comunitària. L'Oriol Noguera, el seu cosí, alumne de Balmes, li fa conèixer el grup de joves de l'hospitalitat de Lourdes i el servei d'ordre del monestir de Montserrat. També s'hi entrega: dissabtes i diumenges s'omplen amb reunions al casal i estades al monestir, col·laborant amb la comunitat i convivint amb uns companys magnifics. Com a "brancardier" ajuda activament al trasllat i atenció dels malalts, especialment acompanyant les peregrinacions diocesanes al santuari de Lourdes.

Mentrestant, en Marc continuava els estudis a l'Escola Pia. Els estius, a colònies i al seu paratge preferit: el santuari de la Verge de la Salut, enlairat sobre la vall d'Hostoles, a la Garrotxa, on aprèn a estimar la natura i a teixir uns lligams d'amistat que no es desfaran mai més.

Tot d'una, pels voltants de Nadal del 89, anant a buscar molsa pel pessebre, precisament al santuari de la Salut, un dolor persistent al genoll l'obliga a tornar aviat a casa. I pocs dies després, la terrible notícia arran l'exploració radiològica: en Marc té un tumor maligne a la cama dreta. El dia dels Innocents, la biòpsia confirma el diagnòstic i, immediatament, comença el via-crucis: "Mare, vols dir que tot això no és una innocentada? ... jo sóc innocent!".

Les nits a l'hospital de la Vall d'Hebron... el silenci, només sotjat pel goteig dels aparells, el gemec lleuger dels petits malalts, les nàusees... I els dibuixos infantils enganxats amb xinxetes als capçals dels llits... I les mares, sobretot, les mares fent capcinades, encastades a les incòmodes cadires de plàstic, vetllant, nit rera nit, i compartint, entre l'angoixa i l'esperança, la duresa del tractament.

Tanmateix, en Marc no va salvar la cama. A setze anys, desarticulat, va haver d'aprendre a caminar una altra vegada, traginant una pesada pròtesi que li permetia, primer amb bastons i ben aviat sense, caminar, enfilar-se, agafar l'autobus i, fins i tot, anar en bicicleta. Amb l'angoixosa cita intermitent de la "quimio", continua, a l'institut Montserrat el tercer curs de B.U.P., superats, amb tenacitat i esforç, els exàmens de segon. Cada matí, amb la gorra de mariner al cap per protegir-se dels estralls capilars del tractament - ''jo sí que sóc un skin head autèntic", bromejava - recolzat en els bastons i amb la motxila a l'esquena, m'esperava a la porta de casa seva, sempre somrient, per tal que jo el baixés, de camí cap a la feina, fins al carrer Copèrnic. Aquells deu minuts escadussers que durava el trajecte eren per a mi, la seva "tieta cinquantona", els més enriquidors de tot el dia. En Marc, amb el seu "bon dia, tieta" em comunicava la seva energia, el seu valor, el seu optimisme. Mai ni una queixa, ni un retret, mai la més minima senyal d'autocompassió. L'amoïnosa cama artificial o l'angunia d'anar amb el cap pelat li servien per a fer-ne acudits: "feu-me cas, que jo trepitjo de "peu" a terra"; "no em prengueu el pèl, que no tinc un pèl de tonto!".

Un dels controls periòdics posà en evidència la metàstesi pulmonar. Amb ja molt poques probabilitats d'èxit, els metges proposaren més sessions de quimioteràpia; a la tercera, en Marc decideix, contra l'opinió de tothom i amb un capteniment impressionant, deixar el tractament - ''jo, a la "quimio" ja li he donat la seva oportunitat" - i viure el que li resta de vida, fent allò que més li agrada: estar amb la seva familia i els seus amics, continuar la recerca de documents sobre el santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols (buscant per fires, encants i llibreters de vell, en Marc havia reunit més d'un centenar d'antigues postals del Santuari, a més de goigs, gravats, estampes i escrits relatius a la seva història) i organitzar, engrescant les Administracions civils i eclesiàstiques, un gran aplec per celebrar-ne el 350 aniversari.

El darrer any va ser el seu any sabàtic. "Per morir-se - va argumentar amb tota la raó - no em cal tenir el C.O.U. aprovat". Sense adonar-se'n, però, s'anava doctorant en una ciència molt més difícil. "Es veritat que divuit anys no es gaire temps; per a mi han estat divuit anys molt feliços i he pogut fer totes les coses que m'agraden. Us he estimat molt i tinc molts amics que m'estimen. Em penso que d'aixó s'en pot dir una vida molt plena".

A mitja tarda d'un esplendorós dia del mes de maig, una punxada al costat i una mirada a la mare. Començava la neumonia, inici de la crisi final. Unes setmanes al llit; un ingrés curt a l'Hospital - "prometeu-me que tornaré a casa" el retorn a la cambra dels pares on va afrontar els darrers dies amb un valor, una serenitat i una alegria que s'encomanava als qui, amb el cor encongit, anaven a visitar-lo. La cambra, sempre plena de gent, era com una gran festa. En Marc no volia treure ningú; volia donar la mà als amics, als germans, als pares, a tothom. I tothom es barallava per seure al seu capçal, agombolar-se en torn del llit. Un per un, va despedir-se de tothom, de vegades en silenci, només prement la ma; de vegades amb una frase senzilla, sense donar-li importància; altres, amb una llarga conversa, amb un encàrrec contundent. I una matinada - "mare, mare! el món se'n va, m'allunyo... !" - voltat dels pares i els germans, el seu jove cos que havia lluitat amb tanta energia va ser, finalment, vençut.

Els estudiants, i tots ho sóm mentre vivim, tenen dret a sortir al pati d'esbarjo quan ja han fet els deures i saben ben bé la lliçó. En Marc era un estudiant espavilat: de petit va aprendre - a l'Escola Pia - que l'assignatura de la vida s'aprova en la mesura en què ens sabem lliurar als altres i que, com més donem, més tenim. En Marc era, també, un estudiant molt feiner: en va tenir prou amb divuit anys de vida per enllestir la tasca que li havia posat el Mestre. Ara té l'esbarjo per a tota l'eternitat.