ASSAMBLEA GENERAL ORDINARIA

D'acord amb l'establert en els nostres Estatuts Socials, la Junta Directiva ha acordat, en la seva reunió del 13 de gener de 1992, convocar l'Assamblea General Ordinària d'aquesta Associació pel dilluns 6 d'abril de 1992 a l'Escola Pia de Sarrià (carrer Immaculada 25-35 de Barcelona), a les 20 hores en primera convocatòria i a les 20.30 hores en segona convocatòria.

ORDRE DEL DlA

1.- Lectura i ratificació, si procedeix, de l'acta de l'Assamblea anterior.

2.- Examen i aprobació, si procedeix, dels comptes de l'any 1991 ¡del pressupost de 1992.

3.- Examen de la gestió de la Junta Directiva.

4.- Renovació, si procedeix, de la Junta Directiva.

5.- Precs i preguntes.

Per la Junta Directiva
Luis de Olano Rifé
President

EDITORIAL

iGracias a Dios que me has abierto! iOh! ¿Qué es esto? Qué maravillosa sensación sentir la mirada de tus ojos sobre mis líneas. No sólo me has abierto sino que me estás leyendo.

iGRACIAS POR LEERME! iGRACIAS POR DEJAR QUE EL COLEGIO ENTRE POR UN MOMENTO EN TU VIDA!

Primero deja que me presente, porque aunque yo a ti te concozco perfectamente igual tú no te acuerdas de mí (a pesar de que te visito varias veces al año). Mi nombre es ESTAMOS y soy la revista de la Asociación de Ex-alumnos de "Can Culapi". ¿Me reconoces ahora? iSí! iPerfecto!.

Pues mira pasaba por aquí y he decidido saludarte. Como verás en mis otras páginas, tengo muchas cosas que contarte. Seguro que pasaremos un buen rato juntos.

Por cierto, y tú ¿qué me cuentas? ¿Qué es de tu vida? iOye tengo una idea! Escríbeme a la Asociación y explícame algo de ti, o envíame un poema, o cuéntame cualquier anécdota, o un chiste, o mándame una foto. Lo que tú quieras. Yo me encargaré de decírselo al resto de los ex-alumnos en mi próxima edición. ¿Qué te parece la idea?

A propósito, ¿sabías que me reciben más de 3700 amigos? Estoy seguro que todos tenemos muchas cosas que explicarnos.

Si quieres, los segundos lunes de cada mes, nos podemos ver en la cafetería del CES a las 22 h. Allí siempre nos reunimos un grupo de personas alegres. Estoy seguro que debes conocer a m ás de uno. A los que no conozcas te los presentaré y enseguida te parecerá que sois amigos de toda la vida. Somos gente muy simpática. Seguro que si vienes te lo pasarás bien. Si te animas tráete contigo algún compañero. Si no recuerdas su teléfono yo te lo daré si me llamas a la Asociación (telf. 212 63 48)

Una buena ocasión para vernos será el dia 6 de abril, ya que se celebrará la Asamblea General Ordinaria de la Asociación. La convocatoria de la Asamblea con el orden del día la tienes en la PORTADA.

Espero que no faltes.

Hasta entonces recibe un fuerte abrazo de tu amigo.

ESTAMOS

P.D. iSe me olvidaba! Termina de leerme. Gracias.

VIDA ASSOCIATIVA

Paraules del professor Ramon Mañé el dia 24 d'octubre, a /'acte d'homenatge que /'Associació d'ex-alumnes de /'Escola Pia de Sarrià, va dedicar als mestres que es jubilen /'any 1991.

Benvolguts ex-alumnes:

Es un goig per a mi participar en aquest acte dels ex-alumnes de l'Escola Pia de Sarrià.

D'aquesta escola on vaig ingresar l'any 1945 i n'he sortit per a jubilar-me.

És un goig dic, perquè molts de vosaltres heu format part de la mev vida de docent.

És un un goig, perquè sé que, d'aquells anys de sembra, avui que gaudiu de plena maduresa i ja situats a la vida, en recolliu els fruits.

Jo, mestre jubilat, en dirigir-me a vosaltres, entre qui hi ha pares d'alumnes d'una segona generació, a la qual he impartit l'ensenyament, penso que el moment convida a recordar vivències passades... Aquelles vivències que d'alguna manera us han frapat a vosaltres i a mi, o millor dit, a vosaltres i a nosaltres, els mestres.

- Aquell P.Escolapi o aquell professor a qui vàreu estimar tant... o a la inversa, amb qui no us vàreu poder entendre mai, i vàreu patir molt.

- Aquella assignatura que us feia la vida impossible... Aquell esport que tant us plaïa...

- Aquells companys que vàreu trobar i que encara conserveu... Aquella excursió...

- Aquells dies de convivències...

I també, per que no? ... Els colors del cel i l'aire pur als patis de la nostra escola, aquí, al peu mateix de la muntanya del Tibidabo...

Que sé jo... Serien inacabables les vivències i els records que trobaríem...

També en el record hi ha molts noms de persones que han entrat a la vostra vida...

Pares Rectors-directors: Seguí, Calassanç, Messeguer, Galofré, Ferreiro, Moya, Padrós, Feliu, Dalmau, Maymó, Tort, i molts professors escolapis i seglars que no anomeno perquè em sabria greu descuidar-me'n algun.

Del meu pas per les aules de primària i últimament per les d'EGB, també en puc evocar molts records. Records i anècdotes divertides i també records d'hores difícils. Perquè també per al mestre, són difícils i angoixoses aquelles estones davant l'alumne que li costa reeixir.

Personalment, us puc assegurar que l'alumne amb dificultats m'ha preocupat molt. I no tant perquè li quedessin minsos els coneixements de les matèries a assimilar (i que sens dubte se li exigiran tard o d'hora), sinó per aquell factor humà, per aquell factor que és tan important de cuidar i potenciar.

Tots vosaltres, fos quina fos la vostra condició d'alumnes, haureu experimentat la necessitat de trobar, en el mestre, un amic. I aquest és el gran repte.

Al mestre, li cal esforçar-se molt perquè l'alumne no es descoratgi i sigui capaç de superar-se i lluitar amb ell mateix.

El mestre, en la seva relació directa amb l'alumne, entra, ha d'entrar molt endins de la seva vida.

No existeixen mètodes pedagògics igualment valids per a tots. Cada alumne és una peça a modelar i cada mestre un esculpidor diferent. Segur que el mestre voldria congeniar igualment amb tots els alumnes, però aquí, un factor huma que pot tenir diversos condicionats, a voltes ho fa difícil.

Per tot plegat, crec, en definitiva, que només podem ser mestres, si realment estimem els nois amb tota la responsabilitat que això comporta...

No en va els cabells s'han tornat blancs, no en va em cal anar amb notes escrites, perquè les facultats fan de les seves... No en va, arriba, ... ha d'arribar la jubilació...

És encoratjador però, arribar al final d'una trajectòria tan llarga amb la secreta satisfacció de moltes mostres d'agraïment rebudes...

És encoratjador veure aquí, reunits, un nombre considerable d'ex-alumnes de l'Escola Pia de Sarrià, amb la il·lusió de retrobar velles amistats i reviure els temps d'escola.

És encoratjador, constatar que aquesta reunió es fa sota el signe de l'Escola Pia. Aquesta Escola que, malgrat l'evolució dels temps, perdura i lluita per mantenir un esperit dinamitzador, aquell esperit que escau als nostres dies.

Voldria agrair molt sincerament a tots, especialment a la junta de l'Associació d'ex-alumnes de l'Escola Pia, aquest homenatge que dediqueu als mestres que ens jubilem.

Gràcies de tot cor! Serà un altre record entranyable que podrem arxivar entre els víscuts a l'Escola Pía.

DIADA DE L'ANTIC ALUMNE

Un any més, els ex-alumnes de l'Escola Pia de Sarrià hem celebrat la nostra diada amb molt d'èxit. Cada any som més gent que ens apleguem a la nostra celebració de l'ex-alumne. Aquest any vàrem fer l'homenatge als nostres estimats professors de tota la vida, el Sr.Reñé i el Sr.Mañé. Són molts anys, ja!. La Concelebració Eucarística va començar a les 20h. presidida pel Pare Andreu Trilla, Provincial. Tot seguit en el Saló Polivalent es va projectar el vídeo «¿Recuerdas?" i els homenatjats varen dirigir-nos unes paraules molt entranyables; el nostre President de l'Associació els agraí la seva tasca en aquesta escola. Després tothom cap a sopar, erem uns cent cinquanta en aquell menjador de tota la vida, amb els mateixos cambrers de sempre, tot era igual que la nostra època estudiantil, però amb una diferència molt gran, sopàvem com ex-alumnes. Volem remarcar la presència a tots els actes del Pare Provincial, del Director Gerent de l'Escola, i dels Directors dels diversos sectors educatius. De debó, esperem que cada any s'animi més gent, doncs aquest any va ser un èxit total i aclaparador. Desitjo trobar-vos a tots l'any que ve en aquesta diada tan nostra; la diada de l'Antic Alumne de J'Escola Pia de Sarrià. Arreveure companys.

Sito Camprubí
Promoció 1990

Cada segon dilluns de mes ens reunim al bar del Club Escolapis de Sarrià, a les 10 del vespre, tots els antics alumnes que ho desitgem. A més a més convoquem especialment a Promocions que celebren aniversari com antics alumnes i a algunes professions. Et recordem el calendari:

Si vols venir truca'ns al telfon de l'Associació 212.63.48 el més aviat possible; el preu del sopar és al voltant de 1.500 ptes.

NOTÍCIES

Hem tingut notícia deis esdeveniments que a continuació us participem:

Enllaç matrimonial de JUAN MORA CASALS (Pr. 1981) amb Glòria Oliveras Portabella, el desembre passat.

Noces celebrades a l'Església de la nostra Escola:

•  JAVIER ESTRUCH GARCIA (Pr.1975) amb Maria Cristina Navarro Esteban. (14-9-91)

•  JAVIER CARRASCO amb Carmen Camps (20-9-91)

•  JOSE LUIS TIO amb Elena Prieto. (27-9-91)

•  JAVIER ALCALDE amb Maria José Testory. (28-9-91)

•  CRISTINA MINGUET (Pr. 1982) amb Joaquín González. (5-10-91)

•  JOSE IGNACIO DE NAVASQUES (Pr. 1978) amb Maria José Mañé. (18-10-91)

•  FELIPE MARTINEZ (Pr. 1983) amb Concepció Piñero. (26-10-91)

•  MARIO MOLlNS amb Marta Carreras. (16-11-91)

•  JAVIER CASADEVALL (Pr. 1980) amb Mònica Domenech. (22-11-91)

El 12 d'octubre de 1991 va morir el Pare JOAN FELlU I ESCUDE i el 31 del mateix mes SEGIMON CALLlS VENTOS (Pr. 1971).

El dia 8 de desembre de 1991 Immaculada Concepció, va ser consagrat sacerdot l'ex-alumne AGUSTI BOADAS LLAVAT (Pr. 1980), franciscà.

• Us podeu adreçar a la nostra secretària -Immaculada, 25-35, 08017 Barcelona, Telèfon 2126348- per tal d'informar-nos de qualsevol notícia.

CARTA DEL NOSTRE COMPANY FERRAN SANS PASCUAL

Dakar, 3-XI-91

Xavier Font i Ricardo Sabater:

Vaig rebre la vostra carta-invitació a la «Diada de l'Antic Alumne» el passat dia 28. Ja no m'era, doncs, possible d'assistir-hi (aquí encara no han inventat la «màquina del temps»). De tota manera l'únic que hauria pogut fer era enviar-vos la meva adhesió i és el que ara faig.

Us felicito pel coratge amb que tireu endavant, des de ja fa molts anys, l'Associació d'Antics Alumnes. Promoure l'associacionisme és una molt bona tasca, tot i que de vegades cal lluitar amb molta fe contra corrent, contra la inèrcia i l'individualisme. Enhorabona, doncs, i endavant! (...més lluny, sempre molt més lluny...).

Pel que fa a la meva nova situació, sóc aquí a Dakar des de fa un any. He vingut a aprendre i a compartir. La primera cosa és llarga i lenta: aprendre idiomes (francés, «wolof» -la llengua majoritària-), aprendre la geografia, la història, la cultura; aprendre de les persones que t'envolten... Pel que fa al compartir, ara treballo en un projecte d'Alfabetització (a Dakar les xifres oficials d'analfabetisme pugen a un 73%!), bé que tan sols com «acompanyant i col·laborador» dels joves encarregats directament de fer aquesta alfabetització. Alterno aquesta activitat amb la de «mestre interí» (substituit durant un any del titular), d'un grupet de 8 joves, de 18 a 26 anys, que volen ser escolapis i ara estant acabant llurs estudis de batxillerat.

Xavier, recullo la teva oferta de venir tots aquí a l'any 2001, no sé si en el París-Dakar, o en un altre contexte... Ricardo, recordo molt bé la teva insistència en venir a la meva «primera missa». De moment sóc encara massa «trasto» per fer-ho, bé que ja sé que no és problema d'això (com més trasto ets més serveixes perque no ets tu qui actua sino Ell .. .), sinó de servei que et demanin de fer...

Renovo el meu encoratjament i que la vostra feina-servei sigui ben enriquidora per a tothom.

Ferran

La carta us l'envio aprofitant el viatge de tornada d'unes monges escolàpies vingudes aquí a celebrar el 25è. aniversari de llur presència al Senegal.

COMPUTADORES VERDES

Anuncis publicitaris del tipus "compra verd" cada cop ens són més familiars en la societat de consum actual. Hem arribat a un moment en que l'ecologia ha deixat de centrar-se exclusivament en la contaminació de les aigües i en la pol·lució ambiental. Avui en dia parlar d'ecologia és parlar d'una ona de pressió que s'estén a tots els aspectes de la nostra societat i que comença a ésser una eina de Marketing molt efectiva per aquelles empreses que saben vendre productes verds.

Donat que el món de la informàtica i l'ofimàtica també ha passat a integrar-se a la societat de consum, el lema de la computadora verda també l'han entès les grans multinacionals del sector. Tot i que encara no hi ha cap reglamentació oficial per part del mercat comú, les companyies comencen a prendre iniciatives per a assegurar-se un bon posicionament en el mercat tot esperant l'aparició d'un marc legal.

Sens dubte Alemanya és el país capdavanter arreu del món a favor dels productes verds. En aquest sentit l'empresa de correus alemanya ha deixat d'emprar les calculadores de piles a favor de models d'energia solar donat que les bateries contenen productes químics tòxics.

El reciclatge deis cartutxos d'impressores és un clar exemple de les oportunitats de negoci que tenen aquelles companyies que poden donar béns i serveis sensitius amb la qüestió ambiental. Les màquines d'escriure i algunes impressores fan servir cintes d'impressió que es gasten amb el temps i això ha fet néixer companyies que es dediquen a l'aprofitament i revenda de les cintes gastades.

Els fabricants de cartutxos de toner que s'utilitzen en impressores làsser, tals com Hewlett-Packard i Canon, han iniciat un programa de reciclatge a Europa. Els cartutxos de toner gastats es recullen i s'envien a les plantes d'origen on els materials són reciclats,

En un mateix sentit companyies com Rank Xerox i HP s'han decidit a fer servir paper reciclat en els seus productes que seguissin mantenint les mateixes especificacions que requereixen les seves copiadores i impressores d'injecció de tinta.

Conceptes com els de l'embalatge, reciclatge dels materials i disseny de productes per la seva reutilització i desensamblatge entren amb molta força en les multinacionals del sector informàtic. Aquestes disposen ja de divisions especialitzades que es dediquen a recollir computadores de la seva marca per desensamblar els equips i reutilitzar o reciclar els seus components.

Finalment destaco un clar exemple de la concienciació ecològica d'Alemanya. En aquest país les companyies informàtiques distribuidores de computadores o impressores tenen l'obligació de recollir de casa del client l'aparatós embalatge protector (habitualment de poliestirè expandit) amb el que es venen els productes informàtics. Això és simplement un precedent del que veurem succeïr a Europa en pocs anys.

CRÍTICA DE TEATRE. NEGRONI DE GINEBRA
de Maria Antònia Oliver

amb:

Muntsa Alcañiz ......................................................................... Joana

Jaume Bernet ........................................................................... Ernest

Teresa Cunillé .......................................................................... laia

Ariadna Gil ............................................................................... Ginebra

Teresa Lozano .......................................................................... Maria

Direcció: Josep Maria Mestres

Dins el tercer festival de tardor de Barcelona d'enguany i en el marc del teatre alegria de la ciutat de Terrassa, la companyia Zitzania Teatre ha presentat durant el 13 de novembre i fins el 8 de desembre l'obra de l'escriptora Maria Antónia Oliver, negroni de ginebra.

L'obra pretén ser una mirada breu pero crua de la família, el racisme, i la falsedat formal de la societat i en particular de la classe política dirigent.

A grans trets l'obra versa sobre una noia, Ginebra, major de edat, univerisitària que estudia Empresarials, coneix un noi a la facultat del que s'enamora molt profundament fins assolir la idea de que vol casar-se amb ell. Ho comenta a casa seva, els pares en un primer moment estan encantats de la vida, la nena es vol casar, la nena és tota una dona.

La questió es complica quan després d'haver investigat la filla que a casa seva no eren racistes, a més a més el seu pare pertany a la classe política que en els seus discursos referma la seva resolució d'anti-racisme i surt en defensa de la gent que traballa a la regió i que son vinguts de fora, com per exemple de l'Africa.

Ginebra de resultes deis precs deis seus pares porta al xicot a casa, el xicot és de l'Africa, el xicot és de raça negre.

Llavors tot explota, pero explota de debó, explota quan desapareix la falsedat formal que feia que els pares d'aquella família fossin oberts, liberals, anti­racistes... , realment la Ginebra té uns pares tancats, carques, racistes... , hom s'adona de que ambdós es posaven les «banyes» i que ho sabien l'un de l'altre. Per el bé de la filla li prohibeixen radicalment que surti i es segueixi veient amb ell.

Aquí entrem on l'autora vol fer que l'espectador reaccioni i es plantegi quan ha estat fals i que ens hem de descobrir tal com som. Que pensem quin dret defensa a uns pares per guiar a un fill en les seves passes dins la vida i que ja és major d'edat, però que depén econòmicament d'ells i per què aquestes accions siguin tan importants que puguin variar tot el futur d'aquella jove, donat que en un principi el matrimoni es per tota una vida i la Ginebra vol el consentiment deis seus pares per casar-se per l'església.

El desenllaç de l'obra es precipita quan el pare fent-se valer de les seves influències com a polític farà perseguir al jove noi negre per la policia fins que no li donen altre opció que marxar fora del país, que tornar al seu país d'origen. Cal remarcar que no hi ha cap actor que faci d'aquest personatge, ja que tota l'obra pasa a la cuina de la casa donant una sensació d'introspecció, introspecció que es transmet i es crea dins de l'espectador, perquè cadascú sap el que fa dins casa seva i una cosa és el que fa fora de casa i l'altra és el que pensa i fa realment.

A Ginebra, llavors, solament li queden dos opcions:

- marxar amb el seu promés on decideixin.

- o bé, quedar-se amb els seus pares, encara que l'hagin traicionada amb l'excusa de que era pel seu bé.

Hi ha un altre element a l'obra que és la tieta Joana , té un paper que sembla realment boja, pero el que fa realment és mostrar-se tal com és, sense la falsedat de les altres persones, diu el que pensa i pensa el que fa. Li dóna sincers consells a Ginebra i fins i tot l'ajuda, pero Ginebra...

...pero Ginebra no marxa, la història ens dona una bona bofetada de realitat i de quotidianitat, la Ginebra es queda, ell marxa, la tieta marxa, la dignitat de Ginebra també marxa pero el cos, no!

Josep Romagosa

LOS ESCOLAPIOS EN LA EUROPA DEL ESTE

Algunas veces me han preguntado sobre la situación de la Escuela Pía en los países del Este de Europa, después de la Perestroika.

Abrimos aquí una sección que aspira a ir informando sobre la realidad escolapia en Polonia, Hungría, Checoslovaquia, Rumania y la URSS.

Hoy y sólo para abrir el apetito entresacamos de una información del P.Asistente General Gerardo Brumirski, una parte que se refiere a la Escuela Pía en la URSS.

Dice así:

«Desde el 21 de marzo al 17 de abril de 1990, he estado en Rusia Blanca en visita fraternal en nombre de la Curia General. Los escolapios se han manifestado agradecidos y contentos; igualmente ha sucedido con los fieles.

Dos misiones populares se han celebrado en nuestras parroquias de Lida y Szczuczyn. Para el acontecimiento vino desde Polonia el P.Estanislao Klass, de la comunidad escolapia de Hebdów.

La primera misión ha sido en Lida, desde el 25 de marzo al 1 de abril. Todos los días se tenían de 4 a 6 pláticas y confesiones. En otras parroquias es frecuente, antes de Pascua, un retiro espiritual de un día, con una charla después de la confesión pascual. La misión ha sido una verdadera novedad y ocasión de renovación espiritual, de profundización en la fe y de vuelta a las prácticas religiosas. Vino gente desde 50 a 60 kms. en autobuses interurbanos, deseosa de tomar parte en este singular acontecimiento; el entusiasmo fue extraordinario. Muchos directores de fábricas, manufacturas, «colcos» (cooperativa estatal agrícola de producción) dejaron libres a sus empleados. Es una señal de los «tiempos nuevos».

Antes de nuestra llegada, alguno, imprudentemente, difundió la voz de que iba a llegar un escolapio desde Italia. Fue una señal para la K.G.B., que se puso en estado de alarma. Se recurrió a una retractación, diciendo que este sacerdote no podía venir y que sería sustituído por otro.

Los PP.Calasanz Rojek y Michael Gorawski recibieron vivos sentimientos de alegría y contento, en especial por parte de los niños y los jóvenes. A los menores de 18 años se les prohibe entrar en las iglesias, pero la gente no cumple ya esta orden. Han perdido el miedo, no se asustan en manera alguna. Las pláticas las oyeron también los niños en número de unos 800-900.

Durante esta misión, se celebró un acto litúrgico para la oración y la bendición de los niños. Aquí ocurrió algo llamativo y curioso: vinieron tantísimos padres jóvenes con sus pequeños de edad inferior a los seis años que siendo la iglesia reducida, se repitió la ceremonia dos veces.

El último día de la misión se acostumbra bendecir una gran cruz para recuerdo. Esta ceremonia se celebró fuera del templo con particular solemnidad. El hecho hizo saltar los nervios a los oficiales de la K.G.B.: párroco y misioneros fuimos convocados al despacho del jefe. Las acusaciones eran dos: primera, los misioneros eran extranjeros y no tenían permiso para trabajar en Rusia; segunda, colocamos una cruz fuera del templo ante una manifestación de unos 10.000 fieles. Decidimos que ninguno de nosotros iría ante los jefes de la K.G.B., puesto que nos habían convocado únicamente de palabra.

Cuando los fieles supieron que la K.G.B. había llamado a los misioneros, se levantaron en cólera y protestaron. Más de 700 personas se presentaron en el despacho oficial haciendo gran ruído con los pies y gritando en los pasillos: «iBasta con la persecución! Déjennos en paz. Pedimos libertad religiosa». Los empleados y el oficial tuvieron miedo de esta muchedumbre de fieles, porque era la primera vez que acaecía semejante cosa en la ciudad. Les ordenaron salir. Por la tarde, llegó a Lida el jefe de la Región para escusarse ante el párraco, P.Rojek, diciendo que lo sucedido era sólo por iniciativa de los oficiales locales.»

Espero que les haya abierto de verdad el apetito y animado ante las facilidades que nosotros tenemos. Seguiremos informando.

P.Adolfo Garcla-Durán
Prom. 1951

LOS AMIGOS

Estupenda palabra la de AMIGO, ¿verdad?

Empezó así:

Mi encuentro con Alvaro Cano... Decidimos organizar con llamadas telefónicas una cena y fue un éxito! Asistió más de una clase: llegamos a ser casi cincuenta.

Lo menos importante fue el menú; lo más, nosotros mismos. Con el reencuentro la alegría fue inmensa, tuvo mil sorpresas, nos faltaron horas para contárnoslo todo... Es normal, itantos años «viviendo» juntos! Esto jamás se olvida.

Qué bueno es seguir la vida (aunque parelelamente) y comprobar que con una simple llamada telefónica volvemos a ser los mismos. Eso sí, ya no nos lanzamos el pan durante las comidas; ahora nos intercambiamos tarjetas.

Variopinta fue la cena, simpática y fraternal; mixta, por descontado, pues recordemos que a partir de 1.° de B.U.P. las «féminas» -así llamaba a las alumnas nuestro entrañable profesor Melé- ya nos acompañaron en nuestros estudios, y en esta ocasión no podían faltar. Tampoco faltó Anna Rius que nos anuncia el tiempo todos los días por TV3.

Que sirva este pequeño artículo para confirmar que los compañeros de clase siempre serán AMIGOS, y ello debe enorgullecer a nuestros profesores que supieron, entre clase y clase, darnos algo más que un título. Jamás lo olvidaremos.

Miquel Pidevall i Borrell
Promoción 1981

CONEGUEM ELS NOSTRES COMPANYS

Fa 49 anys que sóc en Josep Maria Monterrer i Celades.

Fa 39 anys que els meus pares em van posar intern als Escolapis de Sarrià, on vaig sobreviure durant cinc anys. Al internat no m'ho vaig passar del tot malament; això sí, suportant estoicament suspensos i càstigs, càstigs i suspensos, ja que mai vaig ésser un bon alumne.

L'últim any d'internat vaig tenir com a seccionista un home extraordinari, el Josep Pelegrí (el Pele) que em va ajudar a fer un canvi important. Fruit d'això vaig voler fer-me escolapi (qui ho havia de dir?) i vaig anar al noviciat, a estudiar filosofía i teologia (evidentment de la «medieval»; el més modern era St.Tomas d'Aquino).

L'any 1966 m'ordenaren capellà, ben preparat i programat com estava, per a ésser un home «separat», home del «culte», de l'«institucional» i de l'«ordre».

El meu primer destí fou el col·legi del apits d'Olot, on companys i sobretot alumnes em suportaren durant tres anys.

L'any 69 vaig anar, sempre enviat pel meus superiors, a fundar la comunitat de Can Serra de l'Hospitalet. El barri de Can Serra era un barri obrer, no marginal, on vaig descobrir les lluites obreres i sindicals del Baix Llobregat. Allà vaig començar un procés, jo crec que de conversió i de canvi de mentalitat, que en molts moments ha estat dolorós i no sempre fàcil. M'he anat despullant de molta pallarofa cultural i religiosa.

Ara fa 15 anys els superiors em destinaren a la comunitat de La Mina, on treballo i visc.

Que faig ara a La Mina?

Em guanyo les garrofes treballant en una escola pública, laica i gratuita, on es parla molt poc de religió pero es viuen molts valors evangèlics. És una escola de nois i noies molt marginats i amb tota mena de problemes personals, familiars i socials, i per tant amb grans problemes d'aprenentatge. Aquí faig de mestre de taller (fusteria, electricitat, etc.) i és una feina realment preciosa. N'estic molt satisfet.

En acabar la feina sóc un veí més del barri, que viu plenament les contradiccions humanes i socials que genera el diner, el poder i, en general, el sistema que alguns «disfruten» més que d'altres. Estic lluitant a tots els nivells que puc per la justícia i els drets deis meus veïns, tant paios com gitanos.

Fa quatre anys que sóc també el Consiliari Nacional de Catalunya de la H.O.A.C.. Darrera d'aquestes sigles hi ha un moviment de cristians de base, gent sencilla, de classe obrera, que lluita des de i amb les organitzacions del poble per a que el Regne de Pau, Justícia per a tots, Fraternitat i Solidaritat (aixo que Jesús de Natzaret anomenava Regne de Déu) sigui una mica més possible en el nostre món.

UNA CRIDA A LA VIDA!!!

A les acaballes del segle XX i, després de gairebé 250 anys de desenvolupament industrial, l'home se n'adona realment dels danys i conseqüències que està creant. Les futures generacions que patiran els efectes dels desastres ecològics i ambientals no són gaire llunyanes, potser els nostres fills o, fins i tot, nosaltres mateixos.

Avui he llegit que per primer cop en els darrers vint anys la deforestació de les selves amazòniques ha començat a minvar, i que una empresa britànica s'ha especialitzat en el cultiu i emmagatzematge d'embrions vegetals de diferents espècies, així com estudis per accelerar el creixement en les zones repoblades. Les prohibicions pels compostos fluorcarbonats aviat entraran en vigor, els esforços per la recerca de formes d'energia alternatives augmenten, són exemples de que el camí ja és obert i que ara cal seguir-lo. El nostre país que, històricament, s'ha destacat per la innovació i el desenvolupament vers la resta de l'Estat, ara dóna el primer pas amb la creació d'una Conselleria de Medi Ambient.

Les anteriors civilitzacions i formes de vida que habitaren la Terra van desaparèixer com a conseqüència dels canvis en els seus habitats naturals. Aquests es produeixen de forma molt lenta degut a la petita capacitat de canvi que té el nostre planeta. L'home amb les seves actuacions és capaç de modificar la climatologia terrestre, modificacions que hagueren trigat milers d'anys, potser, a produïr-se. La nostra resposta ha d'ésser més ràpida; sinó, ens diferenciarem de les civilitzacions i formes de vida avantpassades en que nosaltres ens haurem «auto­destruït».

Ignasi Calaminas Ezpanda
Enginyer Ouímic lQS
Prom. 1983

UNA VISION DE LOS AÑOS CUARENTA EN EL COLEGIO DE SARRIÁ
Y CHARLAS SOBRE AFRICA

En mi casa en Suiza al no hablar castellano mi madre la "Lingua Franca" de la familia era el alemán, idioma que mi padre dominaba a la perfección, como también el francés, el italiano y cosa rara para su generación, el inglés.

Con los niños en la calle hablaba el suizo-alemán que es un dialecto del alemán, muy difícil de aprender porque apenas no hay nada escrito ni existe gramática de forma que los suizos con su espíritu práctico han institucionalizado como lengua escrita el alemán y todo se edita en alemán en la Suiza alemana que es la que tiene más Km2.

Llegué en Octubre del año 40 a Barcelona y a fines de este mes ya estaba en el internado de Sarriá. Mi madre regresó a Suiza para no establecerse definitivamente en Barcelona el año 42. La decisión de llevarme a Barcelona fué la última voluntad de mi padre que falleció en Suiza el año 39, después de haber vivido 30 en aquél país sin haber perdido su nacionalidad española, a pesar de que la suiza le fue ofrecida varias veces.

A los seis meses hablaba el castellano e hice el ingreso al bachillerato que terminé el año 47 aprobando aquel año los cursos 6.°, 7.° y el duro Examen de Estado en Junio.

Me licencié en Derecho el año 52 juntamente con unos cuantos compañeros del colegio como: Enrique Nomen, Gallart, Carlos Lorenzo de Bega y su hermano Luis, Joaquín García Lavernia, Jorge, Laplana, Ramón Mascort, Jorge Margarit, Juan Serra y Carlos Bruna.

Recuerdo con cariño los años del colegio, la disciplina, el mucho deporte que hacíamos, aparte del fútbol, la equitación, el baloncesto y el baseball traído por los padres que habían estado en Cuba (Guanabacoa, Pinar del Rio) como los Padres Mampel, Guna y Fábregas que amenizaban sus clases con anécdotas del Caribe.

Los inviernos con fríos siberianos, ya que no había calefacción. La gimnasia con Monsieur Thiberghien, que nos mandaba con su acento francés, asistido por el Sr.Delgado que aparecía en los carteles del PRICE como luchador con el nombre de SANDOR.

La comida no era mala teniendo en cuenta las circunstancias de la época (guerra mundial y España salida de una guerra civil), mucho pan de maíz de digestión un poco difícil y mucho boniato, el vino nunca faltaba, un auténtico lujo oriental comparado con los colegios suizos o alemanes. La disciplina muy soportable, menor que en los colegios suizos. El fumar estaba prohibido salvo en la sección 4ª del Padre Mampel, en la sala del billar después de la cena y en su presencia.

Misa todos los días acompañado de la sagrada comunión casi siempre. La cuaresma se observaba mucho y la procesión del domingo de Ramos era famosa.

También me acuerdo mucho de los magníficos festivales que se organizaban al final del curso. Para verlos subía el "todo Barcelona", Gobernador Civil y Militar incluido. Había equitación, salto de pértiga, potro y un gran desfile final.

Los campeonatos de atletismo eran notables por la variedad de las disciplinas que se practicaban como son: Lanzamiento de jabalina, disco, peso, altura, longitud, pértiga y carreras de diferentes distancias.

Realmente, teniendo en cuenta la época nuestro colegio fue un colegio muy "progre" en deporte y en estudios los niños españoles estaban más avanzados que los suizos.

En Suiza en aquella época el Bachillerato se empezaba a los 13 años cuando aquí se iniciaba a los 10, con asignaturas similares y aquel Bachillerato tan denostado del Plan 38 que me tocó estudiar fue a mi juicio tan bueno como los mejores de la Europa de aquel entonces, daba un bagaje cultural notable, detalle que he podido constatar a lo largo de mi vida y posiblemente en cuanto a humanidades súperior a los posteriores. 7 años en latín y 3 de griego eran un buen ejercicio mental y una gran formación humanística, sobretodo los que luego seguían una carrera de letras.

El "Cara al Sol" se cantaba de vez en cuando y lógicamente con el brazo en alto, también nos poníamos de vez en cuando la camisa azul. Nuestro compañero Aldo Viale, que era italiano, se ponía la negra y Alberto Lemmella parda, por ser alemán. Por cierto nuestro compañero Alberto a los 18 años se incorporó al ejército alemán y cayó herido en Stalingrado; gracias a este hecho salvó su vida porque fue evacuado de allí y volvió sano y salvo a Barcelona en dónde años más tarde contrajo matrimonio con una española, pero falleció prematuramente a principios de los años 70 no contando más que cuarenta y tantos años.

Durante la guerra mundial los alumnos nos dividíamos entre germanófilos y anglófilos. Posiblemente los primeros eran más numerosos. Las discusiones no pasaban de ser esto, una discusión. Entre el claustro de los Padres creo haber notado más simpatizantes con los alemanes que con los aliados. Como casi todos los alumnos habían vivido los horrores de la guerra civil, perdiendo un buen número de ellos parientes muy próximos, el ser de izquierdas estaba fuera del programa, no sólo por el régimen reinante sino conocedores de la metodología marxista nadie simpatizaba con ello y no nos hacía falta llegar a la caída del muro de Berlín para saber que aquel sistema era una gran estafa, como por desgracia les hizo falta a muchos de nuestros flamantes intelectuales, de la «Divine gauche» que tan en boga están ahora.

Cada tres semanas había un día de salida, si te habías comportado bien y las notas eran suficientes. Las calificaciones eran semanales y las notas se leían en público.

En cada sección había, además del Padre responsable de la misma, un ayo que era un asalariado que utilizaba su estancia en el colegio, aparte de su dedicación completa para la buena marcha de la sección, a estudiar para completar unos estudios iniciados y no acabados; ésto, la mayoría de los jóvenes. Los mayores, algunos, que por el motivo que sea no tenían ninguna ambición para iniciar o acabar unos estudios, se quedaron en el Colegio hasta su jubilación.

Por parte del alumnado, aparte de ser buenas personas, recibían algún mote cosa bastante corriente entre jóvenes. Así había «El pajarito», «El jamones», «El cubilla», etc.

(continuará)

PROGRAMA DE RENOVACIÓ DEL FUTBOL-BASE CATALÀ

SUMARI

Dividirem la ponència en tres grans apartats:

•  Filosofia i esperit de treball

•  Objectius

•  Programa d'aplicació

FILOSOFIA I ESPERIT DE TREBALL

Tot el programa s'ha desenvolupat per a tenir com a centre fonamental l'alumne. Pretenem dissociar perfectament l'antagonisme entre dos tipus de futbol: el formatiu i el de rendiment.

A partir d'aquí construirem tot el procés per a una perfecta formació futbolística.

a) Bases d'actuació

- L'alumne és l'únic centre de la nostra atenció

- Cuidarem l'entorn del jugador

- Controlarem el seu aprenentatge

- Incidirem en la seva formació

- El lliurarem de pressions i condicionants

- No el voldrem rentabilitzar

b) Formació del jugador

- Selecció de l'alumne (saber, voler i poder)

- Programa de treball

- Estructura

- Professorat

c) Programa en cada etapa de formació

- E scolar-formació

- Centres de tecnificació

- Alt rendiment

OBJECTIUS

A l'hora de fixar uns objectius caldrà haver fet un estudi previ sobre el futbol català per tal d'esbrinar quina és la seva situació actual. D'aquest estudi se'n desprèn :

1- DISMINUCIÓ DEL NOMBRE DE PRACTICANTS fonamentat en el descens de natalitat, la forta pressió d'altres esports, un nivell de vida més alt i fins i tot la manca d'espai físic per a la pràctica del futbol.

2- BAIXA QUALlTAT en les categories formatives tant a nivell de jugadors com de tècnics.

3- BAIXA QUANTITAT DE JUGADORS D'ÈLlT CATALANS com a conseqüència dels altres factors anteriors.

Fixarem doncs uns objectius prioritaris:

-  PROMOCIÓ de l'activitat de futbol formatiu a nivell escolar.

-  CREACIÓ de centres de tecnificació.

-  FORMACIÓ i especialització de tècnics i àrbitres.

-  AVALUACIÓ del nivell de cada alumne en cada fase d'aprenentatge a través de les seleccions.

-  INVESTIGACIÓ, elaboració, actualització i difusió de programes de treball específics per cada etapa de formació de jugadors i tècnics.

-  CENTRE D'ALT RENDIMENT.

PROGRAMA O' APLICACIÓ

La divisió territorial de Catalunya en comarques de característiques ben diferenciades i amb identitat pròpia ens ha de servir per establir les pautes de treball.

No podríem garantir l'èxit del programa si treballéssim d'igual manera en les comarques poc i molt poblades, de muntanya i litoral, de poca i molta densitat de població.

Per tant, perquè el programa sigui operatiu caldrà posar-lo en pràctica d'acord amb les peculiaritats de cada una d'elles, per la qual cosa crearem els Comites Tècnics Comarcals (C.T.C.) que seran els màxims responsables del programa a la comarca.

En crearem tants com a comarques administratives i d'altres adicionals a les ciutats que per llurs peculiaritats es faci imprescindible (Girona, Lleida, Tarragona, Sta.Coloma de Gramanet, L'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Mataró, Terrassa, i un per cada un dels deu districtes de la ciutat de Barcelona).

El Comite Tècnic Comarcal estarà integrat per les persones i entitats de la comarca que participin en el programa i gaudirà de plena autonomia per desenvolupar-lo d'acord amb els objectius de la Federació Catalana de Futbol.

Finalment cal ramarcar que el present programa compta amb el vist-i-plau i el Suport de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya i a tal efecte els Comites Tècnics Comarcals s'integraran a través dels respectius Consells Esportius Escolars en els Jocs Esportius de Catalunya i d'altres activitats que s'organitzin.

Luis Olano Rifé
President AAA
Membre Junta directiva, Federació Catalana de Futbol