EL SPUTNIK Y EL LATÍN

El profesor Melé ha muerto, se ha ido un hombre bueno y un gran maestro. A muchos de nosotros nos enseñó, nos enseñó a estudiar y nos enseñó a ser buenas personas.

No se trata de recordar aquí cualidades ni vivencias suyas, pero nadie puede olvidarle como árbitro en los partidos de fútbol entre internos y medios, de la época dura, de máxima rivalidad en las canchas y en las aulas.

No podemos olvidarle como maestro, ocupándose intensamente de todos nosotros, en los temibles exámenes de las reválidas de 4º bto. y 6º bto., en el muy lúgubre Instituto Balmes, de aquella época. Era muy duro para nosotros, alumnos de la Escuela Pía , acudir al Instituto. Era imponente, los catedráticos, el ambiente, etc... Ver al Sr.Melé paseando entre nosotros durante los exámenes nos tranquilizaba muchísimo, y que duda cabe, rendíamos mucho más.

Si hubiese sido entrenador de fútbol u otro deporte, habría triunfado, seguro, incluso sin hablar holandés, porque sabía dar confianza en sí mismo a cada uno, sobretodo antes de los temidos exámenes de reválida, haciéndote creer que sabías mucho.

De él recordamos sus famosas reglas nemotécnicas:

- Televisión Española (T x V = E): tiempo x velocidad = espacio.

- El famoso futbolista Vava para: vatio = voltio x amperio.

- Viriato para la Ley de Ohm, etc...

El latín no nos gustaba mucho a nosotros, alumnos de 2º bto., y logró convencernos de que el Sputnik de aquella época volaba por el cielo gracias al latín. Nosotros le creímos, y el caso es que nos motivó, con ello, a estudiarlo con interés; a aprobarlo y a saberlo lo suficiente, como para enfrentarnos, con éxito, en 3º bto. y 4º bto. al siempre difícil Rdo.P.Romualdo Duch...

Nos consta que supo adaptarse a los nuevos métodos de enseñanza, no en vano él se basaba en el interés por el alumno, en que estudiara, en que supiera y en que supiera aprobar.

No hemos encontrado nadie que no le recuerde como buen maestro y como buena persona, habiéndose ganado el afecto de sus alumnos, desde los de los años 50, hasta los de los años 80; todos tan distintos y de tan distintas épocas y circunstancias. A lo largo de este período, todo ha cambiado muchísimo, de manera increíble, pero hay cosas que no cambian; el Quijote siempre lo ha escrito Cervantes, 2+2=4, y los buenos maestros dejan huella.

Qué suerte haber desarrollado tan bien, y durante tanto tiempo, una profesión.

Profesor Melé, descanse en paz.

Javier Font Permanyer
Vocal de la Junta.

VIDA ASSOCIATIVA

El propassat 6 d'abril va tenir lloc al Col·legi l'Assemblea General Ordinària de l'Associació. En ella, la Junta Directiva va presentar l'informe de les diferents activitats que s'han realitzat al llarg de l'any (edició de la revista, diada de l'antic alumne, sopars per promocions, ... ). La gestió de la Junta fou aprovada per tots els socis assitents, que també van aprovar els comptes de l'any 1991 i el pressupost de 1992. Acte seguit es va procedir a la renovació parcial dels membres de la Junta Directiva. La seva composició queda de la següent manera:

- President: Sr.Luís Antonio de Diana Rifé.

- Vice-president: Sr.Antonio José Cirera Trullas.

- Secretari: Sr.Joan-Maria Raduà Hostench.

- Tresorer: Sr.Josep Romagosa Lluch.

- Vocals: Sr.Francisco Javier Font Permanyer, Sr.Juan Carlos Mayayo, Sr.José Maria Hilari Canals, Sr.Juan Amat Cortés, Sr.Ricardo Sabater Fontova, Sr.Alberto Vilardell de Virto, Sr.Joan Jané Marcet, Sr.Ignacio Colominas Esponza, Sr.Miquel Pidevall Borrell y Sr. Lluís Camprubí Camps.

- Consiliari: Rdo.P.Sch. Jordi Maymó Casabayó.

- Vice-consiliari: Rdo.P.Sch. Adolfo García-Duran de Lara.

Una nova generació de nois i noies ha vingut a engrandir la família dels antics alumnes. Es tracta de la promoció olímpica. El passat 28 de maig, en un acte molt emotiu que es va celebrar al Saló d'Actes de l'Escola, va tenir lloc la clausura del curs acadèmic pels alumnes de C.O.U. En aquest acte que representa el pas de l'Escola a la Universitat, també va ser-hi present la nostra Associació en la persona del seu President, Sr.Luis Antonio de Olano Rifé i dels seus Secretari i Tresorer, Srs.Joan-Maria Raduà i Josep Romagosa. Tots ells en nom de l'Associació van donar la benvinguda als nous antics alumnes a la que des d'ara serà la seva Associació, i els van fer entrega de la insígnia d'antic alumne. Des d'aquí els volem reiterar la nostra benvinguda i enviar-los una gran felicitació per l'etapa de la seva vida que han passat a l'escola juntament amb els millors desitjos per la nova que ara tot just enceten.

Com cada any, els antics alumnes vàrem participar en la festa del Dia Família. Va ser el 9 de maig. El col·legi estava ple de nens amb llurs famílies que van disfrutar d'un fabulós dia de festa. L'Associació no s'ho va voler perdre i va assistir-hi amb un stand obert a tothom.

El nostre President, Sr.Luís Antonio de Olano, assisteix en nom de l'Associació a les reunions que bimensualment celebra la Federació Catalana d'Ex­alumnes d'Escoles Cristianes. En elles es tracten temes comuns per les Associacions d'Ex-alumnes i es comparteixen les diferents experiències.

Se'ns ha informat que durant la Setmana Santa el Rdo.P.Adolfo García­Duran va realitzar a Vilanova i la Geltrú un cicle de conferències amb notable èxit de participació. El títol de les seves conferències va ser: Sóc cristià, sóc diferent? i sóc cristià, sóc comunitari?

Per últim recordar-vos que ja sabeu que mensualment hi ha un grup d'antics alumnes que es reuneixen per sopar als locals del C.E.S., cada segon dilluns de mes. Al llarg del curs s'han fet sopars i en cada un d'ells ha estat convidada especialment una promoció que cumplís un cert nombre d'anys: 5, 10, 25. També se n'han fet dirigits a professionals: advocats, economistes, ...

El curs vinent es reempendran aquests sopars però canviaran de dia. A partir de setembre seran els segons dimarts de mes. El canvi de dilluns a dimarts obeeix a les moltes peticions que en aquest sentit ha rebut la Junta Directiva. Aixi doncs, a partir de setembre ja ho saps: cada segon dimarts de mes a les 22 hores ens veurem al snack del C.E.S.!!!.

NOTÍCIES

Hem tingut notícia dels esdeveniments que a continuació us participem:

- Enllaç matrimonial d'EDUARDO TORRAS TOLL amb Carmen Fortuny Palà el 30 d'abril passat a Tiana.

Noces celebrades a l'Església de la nostra Escola :

- LUIS ORIACH RIBAS (Pr.1973) amb Raquel Vilarrasa Sauquet el 18 de gener.

- FERNANDO MONJE CUENCA (Pr.1973) amb Virginia Vicario Hernández el 7 de març.

- ANTONI CONTIJOCH MIQUEL (Pr.1979) amb Carolina Rovira Molins l'1 de maig.

El passat mes de març va morir el Professor ERNESTO BEYA ALONSO (Pr. 1942) i posteriorment el Professor ANTONI MELE.

BERCHMANS

En ocasiones, cuando uno se pone a contar algo le gustaría ser sabio. Acertar en todas y cada una de las palabras; colocarlas de manera que impacten, que transmitan realmente todo aquello que se quiere decir. Pero esto sólo ocurre cuando hay algo importante que decir. Y esto es lo que me pasa.

Este año conocí a Berchmans. No es el nombre de una chica, ni de un bar, ni de una discoteca, sino que es el nombre de una Comunidad de Vida Cristiana. iToma vaya cursilada! Pero no, de cursi nada. Es una manera de vivir la Fe; no es ni la única ni la mejor, pero sí que es una manera de vivir la Fe con mayúsculas. En Berchmans hay básicamente estudiantes universitarios que buscan algo. Algunos ya lo han encontrado y lo quieren compartir; otros están en el camino y se quieren ayudar mutuamente. No son ni cuatro "Kumbayas", ni cuatro columpiados, pero todos buscan a ese Dios Amor.

Hay reuniones semanales de grupos, servicios sociales (en geriátricos, en el Raval, con niños problemáticos, etc.), eucaristías, etc... Los grupos tienen unos monitores y, además, hay unos consiliarios, una monja y dos jesuitas (¿la competencia!), que te ayudan en ese camino.

Berchmans es un medio de ayuda para vivir la Fe; para intentar ser más consecuentes en las palabras y en los hechos. En definitiva, es una manera de comprometerse, "porque, seguramente, ese día ni tú, ni yo, ni el otros lo llegaremos a ver, pero habrá que forzarlos para que pueda ser".

Por si alguien quiere más información, la dirección de Berchmans es: Balmes, 138 3º y su teléfono es: 415.69.70.

José María Durán Cabré
Pr. 1988

EL GERMÀ DIONÍS HA ARRIBAT A LA PÀTRIA

En començar aquesta noteta pel Butlletí d'Antics Alumnes de Sarrià, instintivament anava a escriure: "El germà Dionís ens ha deixat... ". Ara, i precisament pensant en la fe admirable d'aquest home senzill, rectifico: s'ha quedat entre nosaltres. La seva veritable Pàtria, és, certament, la Casa del Pare, però mai no podrà oblidar el nostre col·legi.

També un dia, voluntàriament, va en aparença, deixar el seu col·legi de Sarrià i va traslladar-se a la infermeria de Santa Eulàlia. Ignoro si hi va tornar alguna vegada; però, de la finestreta de la seva mansarda on va viure tants anys, contemplava el col·legi de Sarrià i -no en dubto gens- el portava en el cor.

Tots els alumnes del col·legi de 1943 - llavors gran internat - fins a 1978, han de recordar el famós germà Dionís. Navarrès, alt i fort com un roure, tendre i assequible com un lliriet d'aigua; passava la vida a la porteria i a la capella. Sempre amable, sempre somrient; atenent de la mateixa manera i amb la mateixa delicadesa un parvulet, un professor, una mare de família, un criat o bé el Rector del col·legi. En tots descobria Déu.

La porteria, en els anys quaranta i cinquanta, s'obria molt de matí i es tancava molt tard. Dissabtes, diumenges i festes, la porteria restava oberta. El germà Dionís no hi faltava mai. Coneixia els nois, coneixia els pares, coneixia tots els que, per qualsevol motiu, necessitaven habitualment dels seus serveis.

Durant molts anys va estar al capdavant dels nombrosos criats, els homes sacrificats que feien que el Col·legi fes sempre goig i olor de net. Per a ells, era un orgull sentir lloar la pulcritud de la casa. El germà Dionís aconseguia tenir-ho tot impecable, amb el seu somriure i la seva mirada benèvola.

Més tard, l'any 1967, se li confia l'església. Mai no va fer tant de goig com quan el germà en tenia cura. La tasca esdevenia pregària, contemplació i acció, ora et labora.

Les seves arrels d'home de la terra, de bon pagès, li sortien a flor de pell quan s'ocupava del bosc de Sarrià i, més endavant, del jardí de Santa Eulàlia. Estimava, de manera franciscana, les plantes, les flors, els arbres, la natura.

En arribar a Catalunya, va entendre tot seguit que s'havia d'adaptar completament a la nova terra. Parlava un català impecable, encara que l'accent recordava el seu origen navarrès.

El que no saben molts antics alumnes - penso que ho intuïen - és la profunda vivència cristiana i religiosa-escolàpia que portava en el cor i donava sentit a tota la seva vida. Obert a l'avui, conservava tota l'essència de la vida religiosa d'ahir; va ser sempre enterament fidel a la seva vocació de servidor de Déu en els germans.

Amable, delicat, rialler, ha estat "un servent bo i fidel de l'evangeli". D'alguna manera el seu bon esperit encara es conserva entre les columnes granítiques de l'entrada i mou les amples palmeres que el dia del seu enterrament li deien adéu. Aquell dia, el vell col·legi, emocionat, plorava.

RELATO PSEUDO-CIENTÍFICO: EL PODER DE LOS DIOSES DEL OLIMPO

UNA VISIÓN DE LOS AÑOS CUARENTA EN EL COLEGIO DE SARRIÀ
Y CHARLAS SOBRE ÁFRICA

(continuación)

El gran problema de muchos de nosotros al terminar la carrera era qué carrera escoger, a no ser que tuvieses ya una vocación definida o que había posibilidad de seguir algún negocio familiar. También algunos sentíamos un conato de vocación religiosa que también fue mi caso y que posiblemente de haber tenido alguien que me hubiese empujado un poquito habría acabado escolapio o misionero, pero al faltar ese alguien me decidí por la carrera de Derecho, simultaneándola con la de Ciencias Sociales de la escuela Social de Barcelona (3 años) acabando ambas el año 52.

Hice los campamentos de Milicias Universitarias en Castillejos (encima de Reus). Fueron veranos duros y alegres. El año más duro fue el 50, año en que se inauguró el campamento por sus condiciones precarias, falta de agua y comida muy mediocre. En la tienda estábamos del colegio: Juan Arnalot, José Antonio de Salvador y yo, aparte de 9 compañeros más. Nos escapábamos a Sitges, Salou, Tarragona o Reus siempre que podíamos.

El año 49 participé juntamente con 10 estudiantes barceloneses en el primer intercambio cultural de la Universidad de Barcelona con Universidades austriacas. Había 30 plazas pero sólo fuimos 11 porque aún había un cierto temor de que los rusos iban a invadir el resto de Austria. Estuvimos en los lugares maravillosos de Pertisau am Aachesee y en Zell am See por la módica suma de Ptas. 1.400.- más Ptas. 800.- por el viaje de ida y vuelta.

Entre los asistentes a este intercambio estaba Alfonso Costafreda, gran poeta, natural de Tárrega y antiguo alumno del Colegio (falleció hace pocos años), también estaba Paco Noy, ex-director de La Vanguardia. En un pueblecito cercano impartía clase Salvador de Madariaga al que fuimos a ver varias veces a pesar de ser persona "non grata" al régimen existente, no por comunista, siéndo anticomunista furibundo, pero sí por ser republicano.

Lo pasamos estupendamente bien, mezclados con austriacos, americanos, alemanes, ingleses, húngaros e italianos. Disfrutamos mucho del hermoso paisaje y visitamos las ciudades cercanas de Salzburgo e Innsbrugg haciendo autostop, toda una proeza con los pocos coches que había. Austria en aquellos momentos era más barata que España. El intercambio duró un mes.

En Zell am See nos encontramos con un batallón de soldados americanos estacionados allí de las fuerzas de ocupación aliadas que procedían de los estados que más hispano-parlantes tienen como son Nuevo Méjico, Texas, California y Florida, sus apellidos eran españoles y algunos de ellos hablaban el castellano, alegrándose mucho de conocer por fin unos españoles peninsulares.

En el grupo inglés vino un negro jamaicano que sintonizó mucho con nosotros por tratarlo tan a la pata la llana y cuando ninguno de los ingleses quiso compartir dormitorio con él, lo hicimos nosotros.

El año 52 fui con un amigo José Maria Lacalle, también licenciado en Derecho a Holanda a recoger fresones y arrancar mala hierba. Duro trabajo y mal pagado y peor comido pues en lugar de mantequilla en el país de la mantequilla nos dieron margarina. Trabajábamos a destajo ganando como máximo 10 florines diarios.

Mi compañero tuvo un ataque de ciática y para que no fuese despedido de la finca (no teníamos ninguna clase de contrato) recogía el mínimo de cestas suyas que eran 20 y luego el mínimo mío. Dormíamos en un hangar con cinco indonesios. Las campesinas cantaban canciones alusivas a los tercios españoles y al Duque de Alba que en aquel entonces aún estaba muy vivo en el folklore holandés. Un día nos invitó un famoso hispanista holandés, el Dr.Van Damm, a comer en Utrecht, la comida que era buena pero nada del otro mundo nos pareció un ágape después de haber comido mal varias semanas. Al final de nuestra estancia en aquella finca le regalamos una caja de bombones a la esposa del dueño que se quedó agradablemente sorprendida de que unos peones extranjeros tuviesen ese detalle.

Terminada la carrera me pasé varios meses en Londres para perfeccionar mi inglés que ya lo tenía medio digerido gracias a unos profesores particulares de inglés que tuve, entre ellos al padre del alumno Hawkins que también estuvo de profesor en el colegio. Londres me gustó mucho como también el estilo de vida de los ingleses. Desde aquí pedí plaza para hacer los seis meses de Alférez de Complemento. Pedí la Legión, Tiradores de Rif y Regulares. Mi hermana a la que remití las solicitudes tachó los dos primeros cuerpos de forma que sólo quedó Fuerzas Regulares en dónde fui admitido inmediatamente porque nadie quería ir a Africa.

Antes de sintetizar mis estancia en Marruecos quisiera hacer también un elogio al profesorado laico del colegio que, en general, era excelente. Me acuerdo mucho del profesor García, una enciclopedia viviente en cuanto a Geografía e Historia se refiere, al profesor Llobet, de Matemáticas y Física y Química, Boixeda, de Griego y Filosofía, Boix Selva, de Literatura, Miret y Mateo de Latín y varios más cuyos nombres se quedarán en el tintero por falta de memoria.

Vuelvo a hablar de mi incorporación a Regulares. Desde Londres fui a Barcelona a recoger en Capitanía el destino y me dirigí en tren a Algeciras para coger allí un Ferry que me llevó a Ceuta. Hasta Ceuta coincidí con Joaquin García Lavernia, antiguo alumno del colegio, que iba destinado a la Legión con plaza en Larrache. Desde Ceuta cogí un taxi con dos compañeros más de Derecho hasta Tetuán en dónde nos alojamos en una pensión para militares. Mis compañeros Diaz y Rovira iban destinados a un Regimiento de carros de combate y yo me presenté el día siguiente en la Alcazaba, vieja fortaleza moruna habilitada para cuartel del Grupo Regulares nº 1 con su cuadro Tabores.

El Coronel, un hombre muy educado, me recriminó el haber llegado cinco días tarde y sin uniforme, pero consideró un atenuante el haberme visto obligado a hacer un viaje tan largo desde Londres y en cuanto al uniforme le confesé que nunca había visto un uniforme de Regulares. Me dio 48 horas para hacerme el uniforme, que me fue hecho en una sastrería mora. Volví a presentarme con mi brillante uniforme caqui claro, bota de caña alta, gorra de plato roja con dos fusiles cruzados sobre una media luna, un sulham azul por fuera y blanco por dentro (sulham=capa) y para los días de cada día una chilaba y un tarbuch (fez) rojo.

Cobraba al mes Ptas. 1.800.- cuando en la Península los alféreces cobraban Ptas. 600.- y la vida era bastante más barata que en Barcelona por ejemplo. La pensión completa en la Residencia de Oficiales de Tetuán costaba mensualmente Ptas. 600.-, lavado de ropa incluido, una comida francamente buena, varias pistas de tenis, un frontón, golfito y cuando querias, te bajaban un caballo para montar. Había una playa magnifica a 11 Kms. llamada Río Martín.

Tetuán en aquella época era una pequeña ciudad militarizada muy limpia, con un barrio moro mucho mayor que el europeo, con algunas iglesias y bastantes mezquitas. Los moros y moras vestían casi todos a su usanza, con chilabas y galabeyas, ellas.

La tropa de nuestro cuartel era de un 95% mora y un cinco por ciento española, casi todos los reclutas eran catalanes. Por mi apellido sospechaban que era catalán y venían a verme cuando estaba en el cuerpo de guardia hablándome en catalán, idioma que por aquel entonces aún no dominaba, cosa que me supo muy mal pero lógicamente les dejaba hablar catalán entre ellos mientras estuviesen en el cuerpo de guardia o de retén.

Los moros eran soldados profesionales que cobraban un sueldo que era de ptas. 700.- y alguno por reenganches y cruces cobraba ptas. 3.000.- (incluidos los hijos), algunos de ellos frisaban los 50 y muchos de ellos habían hecho la Guerra Civil y algunos habían estado en Verdún con los franceses, era gente bregada, muy dura, fáciles de manejar si sentía simpatía por ti, pero muy distantes si no les caías bien. Las mañanas las pasábamos haciendo instrucción y las tardes, generalmente, eran libres.

Uno de los comandantes ayudantes, al enterarse que yo hablaba alemán me preguntó si le podía dar clase de este idioma, alegando que como se tenía que presentar a exámenes de Estado Mayor y se había iniciado en este idioma quería completarlo. Cada mañana a las 10 le iba a dar clase y a las 11 me iba a Río Martín a bañarme, ya que estaba rebajado de servicio, situación mirada con cierta envidia por mis compañeros, pero bien aprovechada por mí.

De lo que no me escapé fueron de las maniobras en el Llano Amarillo, que fue una auténtica paliza, y de la marcha a Bab Taza, en pleno Atlas a 80 Kms. de Tetuán que lo hicimos a pie en día y medio. Los moros unos magníficos andarines y muy frugales.

(Continuará)

TRES JOVES CIENTÍFICS

Ells són tres joves físics sortits de la nostra promoció, la del 81. No ha estat difícil de cercar-los. ANNA RIUS m'ha citat als estudis de TV3, a Sant Joan Despí. JOSEP MARIA PRATS m'ha contestat, des de Nova York, per correu. I en JOAQUIM PORTILLO m'ha rebut en la intimitat de la seva llar, aquí a la nostra ciutat.

Penso que tots tres mereixen la nostra atenció, i és per aixo que intentaré de reflexar en unes poques ratlles, que gracies a les seves inquietuds, esforÇOS i merits propis, han aconseguit arribar fins allÀ on es mereixien. Sento, per tant, admiració per aquests físics que han dedicat tantes hores de la seva vida a la recerca, a L'estudi. Com és lÒgic, cadascun en el seu estil.

Surto content de TV3, ANNA, com sempre, amigable, natural i encantadora. La popularitat d'haver arribat a ser la "nostra dona del temps" no l'ha fet canviar.

- EM COMENTA ELLA: Vaig trobar la feina sense buscar-la. En Tomàs Molina -també "home del temps"- necessitava una "física", vaig ser seleccionada, i aquí em tens, amb una feina que m'agrada.

- ETS LLICENCIADA, OI? Si, sóc llicenciada en ciències físiques per la Universitat de Barcelona, però de l'especialitat de física de la terra i el cosmos, i no com a meteoròloga, sinó com física de l'aire, dins de l'especialitat d'astronomia, física de l'aire (pròpiament dita) i geofísica; és a dir, tot allò que té relació amb la terra.

- SEMBLA MOLT DIFICIL ESTUDIAR-HO... Penso que si hi poses les "banyes" en allò que et proposes, perquè realment t'interessa, ho arribes a aconseguir. Necessites, però, un mètode d'estudi, aprendre a treballar i estudiar.

- SINCERAMENT, COM VEUS LA FÍSICA AVUI DIA? Et puc dir que està millor ara que fa 8 o 10 anys, hi ha més mitjans econòmics, però penso que no es pot comparar amb els Estats Units.

En la meva especialitat el més típic és fer oposicions per entrar a l'Institut Nacional de Metereologia. Nosaltres, ja t'ho he dit, no som metereòlegs, sinó comunicadors del temps.

- I EN QUANT A LA TECNOLOGIA? Per exemple, com aquí no tenim huracans, gràcies a Déu (cas contrari a Miami), llavors no tenim tècniques per a la predicció dels huracans, no tenim les infraestructures.

- LA TEVA FEINA ES CREATIVA... En la feina que faig - com totes - hi ha una rutina, però la predicció del temps cada dia és diferent.

- AQUEST APARELL, DARRERA LA TEVA TAULA, EN QUE APAREIX UNA FOTO... Sí, és la del "Meteosat", com sabràs, un satèl·lit internacional situat a l'Equador i que t'envia una foto cada mitja hora.

Al costat mateix, com veus, també hi ha una "Ràdio Facsímil", on rebem els mapes previstos que ens assimilen les dades de la xarxa mundial d'aquells observatoris que ens interessen: d'Alemanya o d'Anglaterra, per exemple.

- PER ACABAR, NO T'HAS PLANTEJAT DE SEGUIR UN ALTRE CAMI, EL DE L'ENSENYAMENT, PER EXEMPLE? Reconec que vaig rebre una molt bona instrucció; en ciències, sobretot, però m'agrada molt el que faig i n'estic molt satisfeta.

El dia és assolellat, d'un dissabte del mes de maig, i surto molt content de l'entrevista. Es especial haver estat amb una persona que es sent realitzada en la seva feina, la qual cosa avui dia és difícil de trobar.

Continuo amb la meva modesta col·laboració per a conèixer el nostre segon enquestat, i per endinsar-nos una mica en allò que es desprén d'una de les respostes de l'entrevista de l'Anna Rius; quan diu que "la nostra física està millor ara que fa uns anys, però no es pot comparar amb la dels Estats Units ". Es per això que escric al JOSEP MARIA PRATS I ROCA VERT, Doctor en Física Teòrica, per la Rockefeller University de Nova York.

Em respòn amb molta simpatia en la seva carta, quan el Josep Maria em diu que "no crec que del que he fet aquests últims deu anys en puguis treure un "best seller" i tot el que t'explico penso que no té res d'excepcional".

Accepto la seva modèstia, però jutgeu vosaltres mateixos sobre la seva vàlua, en llegir al­guns paràgrafs de la seva carta; diu:

"Ja saps que a l'escola m'agradaven molt les matemàtiques i la física. Així doncs, en acabar C.O.U. em vaig decidir a fer físiques a la Universitat de Barcelona. Al tercer any, quan es tria especialitat, em vaig decantar per la branca de física teòrica, doncs sempre ha estat l'estructura matemàtica de les coses, el que més m'ha atret. En acabar aquesta etapa, vaig pensar d'anar-me'n als EE.UU. a fer un doctorat en físiques d'altres energies. Els motius per aquesta decisió són bastant obvis: poder estudiar en el país més influent en la física de les partícules elementals, aprendre bé la llengua científica per excel·lència i també per atractiu de l'aventura, endinsar-se en terreny desco­negut.

Em va sortir una bona oferta de la Rockefeller University de Nova York que vaig acceptar amb molta il·lusió, després de sol·licitar la beca directament a les universitats americanes i escriure a un munt d'elles.

Des d'ençà ja porto a Nova York més de 3 anys que, penso, han estat molt positius. L'ambient universitari és molt interessant per la gran quantitat d'estudiants internacionals que hi ha i la característica vida "on Campus". D'altra banda, Nova York és una ciutat fascinant, que pots anar investigant sense cansar-te mai, encara que també amb molts defectes com el clima, la pobresa que veus als carrers o les tensions racials. Per als que ens agrada la música clàssica és un autèntic paradís.

La situació acadèmica és bastant dura, precisament per la gran llibertat que se'ns dóna: t'ho pots muntar com vulguis, però al final s'exigeixen resultats de qualitat.

El meu doctorat s'ha centrat en el problema de divergències infrarroges a les teories quàntiques de camps (el formalisme matemàtic que unifica relativitat especial i mecànica quàntica i que descriu les interaccions fonamentals).

En general, el panorama actual en física teòrica és molt excitant, amb una gran quantitat de problemes importants per resoldre com poden ser l'establir una teoria quàntica consistent de la gravitació, poder calcular amb precisió processos forts i masses hadròniques o entendre millor la superconductivitat.

Tots aquests són, però, problemes d'una gran dificultat que van avançant molt lentament. D'aquí que molts físics opinin que la física està passant actualment per uns moments difícils d'estancament. D'altra banda, amb la forta crisis econòmica als EE.UU., el departament d'energia està retallant pressupostos per tot arreu, afectant principalment a la gent jove que encara no està ben establerta. Tot i així, els problemes segueixen esperant solució, són apassionants i, encara que et sembli poc evident, la nostra societat necessita resoldre'ls.

A la teva pregunta de si tornaré o no, et contesto amb un gran interrogant. A la llarga m'agradaria viure a Barcelona on estan les persones i les coses que més estimo, però en aquesta professió hi ha un grau altíssim (massa alt) d'incertesa, i no sempre es poden satisfer tots els desitjos.

El que sí que està clar és, que quan vingui, hem de fer una copa".

I també diu a la seva carta, que "estaria molt content si algú pogués aprofitar la meva petita experiència". Com podeu veure, de petita, res... Esperem que un dia tornis i poguem aprofitar la copa que ens ofereixes.

Arriba, ja, el tercer entrevistat, sopem en família, i la joia més preuada de la llar és la petita Mònica, de 3 anys, bonica i graciosa, la filla del Joaquim i la Maria Alba , pares per primera vegada, es mereixen la nostra enhorabona.

FITXA TECNICA: JOAQUIM PORTILLO I SERRA.

- Casat i pare d'una filla.

- Llicenciat en CC.Físiques per la Universitat de Barcelona.

- Actualment, tècnic superior del Departament de Microbiologia i Electroscòpia d'electrons, adscrit al servei científico-tècnic (C.S.I.C.) de la Universitat de Barcelona.

- Doctorat pel Departament de Física aplicada de la U.B. Durada de la tesi doctoral: 1987-1991: 4 anys, dels quals, 2 anys a la Universitat catòlica de Lovaina i 2 a la U.B.

- Temàtica de la tesi: "Tasques de recerca en el laboratori de caracterització de materials per a la Microelectrònica".

- Qualificació de la tesi: la màxima "CUM LAUDE".

Parlant moltes hores amb en JOAQUIM, és fàcil comprovar - a mesura que passa el temps - que ell, a part de demostrar la seva vàlua en la feina que desenvolupa, és un gran filòsof, amb unes idees molt clares. Li agrada tant la seva feina, que diu que els resultats de la física els disfruta només qui li agrada.

Penso que aquests tres físics tenen el do de la modèstia.

- DAVANT LA MEVA PREGUNTA, EM RESPON: Primer cal aprendre a ser modest, hi ha tantes coses noves, que si aprofites, surts capacitat per integrar idees diferents, per fer-ne de noves.

- JOAQUIM, COM VEUS LA CIÈNCIA? La ciència cal descobrir-la per avançar, i com hi ha gent que no ho entén així, no sé si fa ciència o no. La gràcia del físic és la capacitat d'integració de coneixements.

- ENS AGRADARIA QUE ENS FESSIS CINC CÈNTIMS DE LA TEVA TESI DOCTORAL... La temàtica de la meva tesi doctoral és de les primeres que es fan a la Universitat de Barcelona. L'he feta en els idiomes anglès i alemany. Per a enllestir-la, vaig haver de viatjar molt: he anat a Hannover, Alemanya, Manchester, Londres, Indianàpolis i Tolouse. Darrerament, en acabar la tesi, he donat conferències a Alemanya, Anglaterra i França.

- JA QUE HAS VIATJAT TANT, COM VEUS LES RELACIONS LABORALS ARREU DEL MÓN? Són iguals a tot arreu. Penso que hauria d'haver més confiança per poder generar més coneixements i poder-los compartir, per fer ciència; cal anar descobrint per avançar.

- I QUE HAS DE FER PER SABER QUE ES ALLÒ QUE MES T'AGRADA? Només ho pots saber treballant...

- JOAQUIM, SEMBLES UN FILÒSOF... Sí, cal tenir molta memòria i considero que la formació tècnica d'Escolapis és excel·lent: en física, química i matemàtiques; encara que en història, filosofia i literatura, també. Penso que la cultura general la treus de l'escola.

- GRACIES, JOAQUIM, FINS SEMPRE.